Coordenades geogràfiques: 38.881778 1.387953
UTM: 360174.0 4304892.4
Venda de cas Costes, parròquia de Sant Jordi de ses Salines i terme municipal de Sant Josep de sa Talaia
Declarada com a Bé Catalogat (BC) mitjançant l’acord de la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Historicoartístic en sessió celebrada el dia 15 de febrer de 2010 (BOIB núm. 50, de 30 de març de 2010).
DESCRIPCIÓ FÍSICA DELS BÉNS
La casa
A principi del segle XIX la casa de sa Torre Blanca de Dalt patí una profunda transformació, de manera que sols serà possible una descriptiva de les fases precedents —que com es diu a la part històrica, existeixen amb una data d’origen situable com a mínim a la baixa Edat Mitjana, concretament, al segle XV— el dia que es porti a terme un veritable estudi arqueològic global de les construccions. Per això, ara només resulta objectiu parlar de l’estadi evolutiu més recent.
En la seva versió final, la casa és un edifici amb una planta molt allargada, amb un eix principal que matemàticament s’orienta en direcció est-oest. En conseqüència, i com és habitual a les cases pageses eivissenques, té la façana principal mirant cap a migjorn. Crida l’atenció aquesta juxtaposició alineada de cossos, que amb tota evidència no foren construïts a la vegada, sinó en fases successives, com bé reflecteixen els arrambaments estructurals i la diferència d’alçàries totals dels diferents volums. En la seua fase més evolucionada, a la casa principal s’ajuntaven altres dependències que esdevenien l’habitatge dels majorals. Amb tot, s’observa una probable evolució dels edificis recents, que es podria descriure de la manera següent.
El molí hidràulic
Aquest molí fou bastit a una instal·lació preexistent amb sénia, perforant un nou pou i conservant la màquina elevadora antiga, que encara seguiria funcionant durant molt de temps. Se’n conserva la torre, construïda en maçoneria comuna de pedra morta, amb cadenes de cantó de carreus de marès.
La solució de remat és semblant a la d’altres molins antics, és a dir, mitjançant un ampit baix de mitjans de marès i amb pilastres de cantó de remat piramidal, existint també una petita cornisa motllurada que separa l’ampit del cos principal de la torre.
El molí, actualment, manca de tot enginy aeri i, en especial, de veles i cua. En canvi, conserva íntegrament la torre.
La sénia i el safareig
Es tracta d’una sénia del tipus que es pot considerar clàssic a l’illa d’Eivissa, és a dir, composta por mota, pou i safareig. Aquests dos elements constitueixen el nucli antic dels sistemes d’extracció d’aigua. El safareig està a la banda de ponent, mentre que la mota s’hi arramba, de manera alineada, per la seua banda nord-est.
Cal senyalar que la sénia i safareig i el molí composen una alineació l’eix principal del la qual es projecta NE-SE. El safareig, en planta, és un rectangle atenuat, però de mesures considerables.
Tots els elements mecànics de la sénia, en especial els de fusta es troben desapareguts. De fet aquest enginy elevador d’aigua perdé la seva funció de manera completa en haver estat substituït pel molí, a final del segle XIX o el començament del segle XX.
En realitat, a la mota encara es conserven tant la canal original de la sénia, com la que connectà posteriorment la bomba del molí amb el safareig, que hi passa també per sobre, pel seu costat de tramuntana.
De tota manera, les estructures construïdes d’obra (totes ells de pedra amb morter de terra i calç), així com el pou original es conserven complets.
La torre
Se suposa que era una torre de planta circular la qual, segons J. J. Serra (cf. infra 3.), desaparegué definitivament a començament del segle XX, arran de transformacions arquitectòniques del casament. És possible, però, que en resti físicament la part de fonamentació.
DADES HISTÒRIQUES
És possible, o almenys així ho afirma l’historiador Joan Marí Cardona (1974: 4), que la coneguda com sa Torre Blanca fos propietat de vídua de Bernat Camporells, segons ho reflecteix un capbreu datat el 1433, on es registren les terres i cases del quartó de ses Salines sota jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona. Posteriorment, segons consta als Llibres d’Entreveniments, el 1533 era coneguda com sa Torre Blanca d’en Francolí (Marí 1981: 24).
Aquesta torre, que, pel que sembla, era circular, va ser demolida a principi del segle XX, (Serra 2000: 142) per mor de reformes importants fetes a la casa. En realitat, en aquest moment és quan comença una nova fase arquitectònica que anul·la de manera completa les anteriors.
ESTAT DE CONSERVACIÓ
Ja ha estat dit a la part descriptiva que ni la sénia, ni el molí conserven els enginys, principalment, de fusta, originals. Ha estat dit també que l’ús d’una part del casament ha estat canviat, amb una sèrie de modificacions i adossaments de cossos moderns. Tot i això, es tracta bàsicament de fets reversibles que no disminueixen sinó parcialment el valor dels elements patrimonials.
D’altra banda, cal advertir sobre la degradació de l’entorn immediat on es troben els elements de sa Torre Blanca de Dalt.
En efecte, aquestes construccions estan avui envoltades de zones de tallers, magatzems i altres activitats de caire industrial, les quals, en realitat, diuen molt poc en relació amb el context de regadiu original on s’implantaven.
JUSTIFICACIÓ, FIGURA I ABAST DE LA DECLARACIÓ
Es proposa la figura de Bé Catalogat. És cert què hom hauria pogut plantejar-se la de Bé d’Interès Cultural si tots els elements descrits o esmentats abans s’haguessin conservat de manera íntegra.
Hauria merescut aquest reconeixement un conjunt rural amb començament (conegut per forts històriques al segle XV) a la baixa Edat Mitjana, compost per torre de defensa, amb una àmplia evolució arquitectònica presumible, amb sénia, safareig, molí hidràulic de tipus antic etc. La realitat, però, és que la reforma del casament va fer tabula rasa de les construccions històriques esmentades que com a molt restaren des de llavors a nivell de fonaments, exactament igual que la torre. Tot i això la catalogació del grup constructiu en el seu estadi tradicional final està també prou motivada en l’interès d’aquests elements i en la seva agrupació.
Per això, l’abast de la declaració és tot l’eix longitudinal que composa el casament i, al seu costat, per la banda de tramuntana l’alineació d’elements hidràulics (safareig, sénia i molí).
BIBLIOGRAFIA
MARÍ, J. (1974): “Les nostres torres de defensa”, Eivissa, 3a èp., 6. Eivissa.
MARÍ, J. (1981): Els llibres d’Entreveniments, Illes Pitiüses II, Eivissa.
SERRA, J. J. (2000): Fortificacions rurals a l’illa d’Eivissa. Les torres de refugi predials. Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Eivissa.
Patrimoni d'Eivissa 