Torre de can Montserrat

Codi BIC
Balears 7054-2-51-0-3033
Estat espanyol A-R-I-17709
Vénda d’Atzaró
Terme municipal Santa Eulària des Riu

La torre de can Montserrat (BOIB núm 041, 21 de març de 2011), té un cos perfectament cilíndric i, a la base, un sòcol cònic de relativa alçària. Conserva completes les dues plantes i el parapet, aquest darrer un poc rebaixat. Com la immensa majoria de les torres eivissenques, té una sola porta d’accés, a la planta baixa, que mira cap el N-NE. Aquesta porta coberta amb un arc rebaixat comporta quatre esglaons i aboca a un passadís. Davant, hi havia un muret que augmentava la protecció, complicant el pas dels eventuals atacants, actualment eliminat de manera parcial. En línies generals, la conservació de la torre és molt bona, si bé presenta algunes patologies causades per humitats, pluges o erosions naturals. Aquestes, però, són del tot reversibles i no desmereixen per res el valor del monument.

torre can Montserrat

 

montserrat-entorn

Torre de can Sergent

Torre de can Sergent, des Toniets o de can Rempuixeta
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Entorn de protecció: 100 metres de radi.
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: sa Talaiassa
Data de declaració: 28-06-2001 (BOIB 94 de 07-06-01; BOE 201 de 22-08-01)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-51-002825
Núm. Registre General de l’Estat: R-I-51-0010605

torre can Sergent

És una torre predial que pertanyia a can Sergent, casament avui modernitzat que es troba adossat a can Rempuixeta, l’altra casa annexa, propietària actual de la torre. Originalment, s’anomenava torre des Toniets.

La casa es troba en un lloc privilegiat per a l’observació, ja que es va construir sobre un pujolet, al peu de sa Talaia, des d’on es domina la vista cap a migjorn, a es Cubells, i cap a llevant, cap a Sant Jordi. La situació, entorn d’una creu de camins, era prou privilegiada que va ser triada aquesta rodalia per construir-se, posteriorment a la torre, l’església de Sant Josep a inicis del segle XVIII. De fet, mentre no va estar construïda la casa parroquial, la casa a. la qual pertanyia la torre va ser l’allotjament provisional del rector de Sant Josep i és possible que s’hi celebrés missa.

Antigament era més alta, ja que es va eliminar fa temps el segon nivell. Aquest és un fet més habitual del que sembla, ja que la torre de can Guimó, o la des Pou d’en Nadal, també es troben retallades. El seu aparell, d’espiga, descansa sobre un sòcol atalussat de paredat comú. És una torre que, en fi, es troba dins el grup més habitual de l’illa, el de les torres cilíndriques, que encara conserva l’habitual cúpula apuntada construïda per aproximació de filades.

Font de Balàfia

Font de Balàfia Font de Balàfia

Situació:
Coordenades UTM ETRS89: X:368902 Y:4321771
Vénda de Balàfia de Dalt, terme municipal de Sant Joan de Labritja
Codi BIC: 7050-2-56-0-3010

La font va ser declarada com a Bé d’Interès Cultural (BIC), amb la tipologia de lloc d’interès etnològic (BOIB núm 140, de 25 de setembre de 2010). La declaració abasta la font amb la seua capella completa, tota la placeta amb les restes de murs antics soterrats i la galeria subterrània de comunicació entre la font i el safareig principal, a més, de la gran pica d’abeurada. Atès que constitueix una unitat tipològica i estètica, la declaració inclou els murs tradicionals de pedra seca que delimiten la placeta i, per ser part vital en el sistema irrigat original, el safareig i la bassa de distribució del reg. La declaració inclou un entorn de protecció consistent en un cercle de setanta metres de radi, amb centre coincident amb el punt mitjà de la font de Balàfia, que no només garanteix la protecció d’un entorn mínim de terreny tradicional al voltant del BIC, sinó que busca garantir un enllaç, sense buits, amb l’entorn de protecció del mateix poblat fortificat de Balàfia, que és de 200 metres.

La font, a la qual s’hi arriba per un camí empedrat, té una capella artificial connectada a un bell mur de marge del tot tradicional i fet de pedra del lloc, col·locada en sec. La font té una estreta galeria, coberta amb dues fileres de pedra irregular del lloc, col·locades en sentit triangular; els seus laterals també són de pedra d’aquesta mena. Aquesta conducció d’aigua, després d’haver travessat el camí i la placeta i dibuixat alguns angles en el seu trajecte, comunica amb un safareig que queda al costat de llevant de la placeta on hi ha la font. Arrambada a la cara de llevant del safareig, prop del seu angle SE, hi ha una altra bassa artificial, sensiblement més petita i també feta de pedres irregulars i mescla. Davant la font –darrerament, sobre el fonament d’un dels murs oblics primitius ja esmentats-, s’hi situa una bella pica de pedra calcària de perfil cònic. És la pica d’abeurada per a animals. Aquesta pica en realitat podria haver estat originalment un molí d’olives –concretament, el mortarium del que els llatins anomenaren trapetum – d’època tardopúnica o altimperial romana, reemprat com a pica, encara que la realitat és que la pedra està tan repicada i retocada que aquesta possibilitat, ben demostrada en molts altres pous i fonts d’Eivissa, resulta aquí mala de confirmar.

La CIOTUPHA aprova la declaració de BIC de la bateria militar de sa Caleta i la nova delimitació del jaciment arqueològic

La Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Historicoartístic del Consell Insular ha aprovat aquest matí la declaració com a Bé d’Interès Cultural de la bateria militar de sa Caleta amb la tipologia de lloc històric, i la modificació del límit septentrional de l’assentament fenici BIC, zona arqueològica, a proposta de la Ponència Tècnica de Patrimoni Historicoartístic (PTPHA).

La memòria de la PTPHA justifica la protecció de la bateria donat que “és la millor conservada, en el seu conjunt, de tota una sèrie d’instal·lacions paral·leles del mateix tipus, que tenien com a finalitat la defensa marítima i aèria de la ciutat d’Eivissa, entre les quals cal esmentar es Corb Marí, Cas Serres de Dalt, es Soto, s’illa Grossa, el cap Martinet, etcètera. Les seues restes materials són el testimoni palpable d’una història ja passada, que amb les exigències del seu propi temps, no feia altra que reproduir els sistemes de protecció de la ciutat des de temps immemorial. Sistemes, tots ells, històricament irrepetibles i que mereixen la seua protecció i conservació per tal de perpetuar el record i transmetre’l a les generacions futures”. La bateria antiaèria de sa Caleta va ser projectada l’any 1940 dins l’anomenat “Pla 1940” o “Pla Kindelan”, pla de fortificació de costes en el marc internacional de la Segona Guerra Mundial.

La bateria de sa Caleta mai no va entrar en acció i un cop finalitzat el conflicte mundial va passar a segon pla i la seua dotació humana, a partir dels anys 50, es va reduir a mínims, assolint més aviat funcions de manteniment de les instal·lacions. Fou definitivament abandonada per l’exèrcit l’any 1962 i se’n retiraren les peces d’artilleria. El Consell Insular d’Eivissa, paral·lelament a la declaració de BIC, ha tramitat un projecte per rehabilitar els edificis i convertir-los en el centre d’interpretació del jaciment sa Caleta. La delimitació d’aquest jaciment ha quedat ampliada respecte la declaració de BIC anterior, donat que quan es va delimitar originalment, “les excavacions es trobaven encara en curs i no es coneixia la realitat global de tota l’àrea arqueològica”, segons informa la PTPHA en el seu informe justificatiu.

D’altra banda, la CIOTUPHA ha informat favorablement la instal·lació de contenidors soterrats a diversos punts del municipi de Sant Josep, a proposta de l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia.

En matèria d’ordenació del territori, i a proposta de la Ponència Tècnica d’Ordenació del Territori i Urbanisme (PTOTU) s’ha aprovat la declaració d’interès general al projecte de coberta per a la pista poliesportiva de Sant Agustí promogut per l’Ajuntament de Sant Josep, així com a dos projectes de línies de baixa tensió. S’ha informat favorablement 12 habitatges en sòl rústic. Sis expedients d’habitatge han quedat sobre la taula a l’espera de posteriors informes mentre que un s’ha informat desfavorablement. També s’ha donat per desistides dos sol·licituds d’habitatges en sòl rústic i una sol·licitud d’interès general.

Santuari púnic des Culleram

Nom del Bé: Santuari púnic des Culleram
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Zona Arqueològica
Municipi: Sant Joan de Labritja
Vénda: es Port
Data de declaració: 27/07/1994 (BOE 100 de 16-08-94)
Núm. Registre General de l’Estat: R-I-55-0000445

Es tracta d’una cova, a uns cent cinquanta metres d’alçària, que es troba a la finca de can Quintals, a pocs quilòmetres de la cala de Sant Vicent. Arqueològicament parlant, es Culleram va ser descobert l’any 1907 i aquell mateix any la Sociedad Arqueológica Ebusitana hi organitzà una gran campanya d’excavacions, que comportà la descoberta de nombrosíssimes figures de terracuita (unes 600 de completes i més d’un milenar de caps d’altres), a part d’altres materials, com un lleó d’os o d’ivori.

Un dels objectes més importants, una placa amb doble inscripció púnica, va ser trobada, però, de manera casual l’any 1917 i avui és al Museu Arqueològic Provincial d’Alacant. A la cara més antiga diu així: “Al senyor, a Resef-Melkart, aquest santuari que ha dedicat ‘s’dr, fill de Ya’as ay, fill de brgd, fill d’ Eshmunhilles”. I, a la més moderna: “Ha fet dedicat i reparat aquest mur de pedra tallada Abdeshmun, fill d’Azarbaal, el sacerdot, per a nostra senyora, per a Tanit la poderosa i per a Gad, al seu compte”.

De manera discontínua, fins a l’any 1981, aquest importantíssim jaciment va ser objecte d’intervencions arqueològiques de diversa categoria, entre les quals, malauradament, algunes de clandestines, veritables accions d’espoli. Actualment és propietat del Consell Insular d’Eivissa. Tot un sistema de blocs de pedra enderrocats de la primera sala natural, la caiguda del qual amenaçava a ensorrar definitivament el monument, va ser consolidat fa alguns anys per la institució propietària.

A part d’una etapa prehistòrica —quan la cova devia de ser habitatge d’un grup de pobladors de l’Edat del Bronze, sense continuïtat fins a l’època feniciopúnica— a partir del segle V aC, la cova esdevengué santuari. Primer, tal volta a la darreria del segle V aC, dedicat a Resef-Melqart i, després, ja en el segle III o II aC, dedicat a Tànit.

Corresponen, de fet, a l’època púnica tardana una sèrie de modificacions artificials que s’observen al monument, de les quals s’han conservat part d’una sala artificial, amb el fons tallat a la roca i, al seu costat, el fons d’una típica cisterna púnica.

El santuari s’instal·lava en una gran cavitat natural que la circulació d’aigua havia subdividit en diverses sales, especialment dues de grans, separades per una gran cortina d’estalactites. A banda d’això, encara poden contemplar-se les esmentades obres artificials a la part de l’entrada.

Si s’ha de jutjar per les dades que forneixen els primers excavadors, i que recentment han estat revisades, cal pensar que les sales profundes eren una mena de botrhos —dipòsit sagrat— on s’anaven acumulant les restes de les ofrenes sacrificials. Aquestes es manifestaven mitjançant les figures divines, que en un percentatge altíssim de casos, representen el bust de Tanit cobert amb un mantó alat, així com les restes dels moltíssims animals consumits arran del sacrifici i evidentment altres objectes. Aquestos ritus que comportaven l’ús del foc, per lògica, devien tenir lloc a la part externa o zona del vestíbul del santuari.

Contemporàniament al culte verificat al temple des Culleram, tot el canal de sa Cala estava força poblat i és evident que aquesta gent seria la més directament implicada en el seu culte. Malgrat això, al mateix temps, devia tractar-se d’un santuari internacional, ben comunicat amb el mar mitjançant el port de sa Cala. Almenys com a temple organitzat va ser gairebé abandonat avançat el segle II aC, però les raons d’això es desconeixen.

Gràcies a la col·laboració del Consell d’Eivissa i l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja, des de l’1 de juny està oberta la Cova des Culleram, que es pot visitar de 10 a 14.00 hores, de dimarts a diumenge fins el 30 de novembre.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre des Savinar

Torre des Savinar o des Cap des Jueu

Nom del bé: Torre des Savinar
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: Cala d’Hort
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-51-002506
Núm. Registre General de l’Estat (IPCE-1968): R-I-51-0008612

La torre des Savinar, o torre des Cap des Jueu, és una de les torres costaneres més fotografiades de les nostres illes, tot i que més que pel nom és coneguda pel paratge on s’ubica, enfront de l’illot des Vedrà, a més de dos-cents metres d’altura. És, al mateix temps, la torre més propera a la península, i per tant la més occidental de les Pitiüses. El moment en el que es va construir, 1763, és el mateix que la major part de les torres de defensa costaneres, responent al programa defensiu dissenyat per Simó Ballester. Dins aquest context, la torre per les seves dimensions se la considera de tercera categoria, és a dir, de les més petites de la seva classe.

La seva concepció arquitectònica, indissociable de la guaita excepcional que suposa, respon al model general de les torres costaneres, amb la peculiaritat de la plataforma d’obra de pedra que comunica amb l’interior de la torre per l’entrada, al segon nivell. El primer nivell, al qual s’hi accedeix per l’interior de la torre, es va concebre com polvorí, tot i que la torre no va rebre mai la corresponent artilleria. El cos de la torre, que li dóna el seu perfil característic, es troba atalussat, i rematat per dos cordons.

Torre de Campanitx

Torre de Campanitx

Nom del bé: Torre de Campanitx
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Santa Eulària des Riu
Vénda: Es Figueral
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7054-2-2-51-002542
Núm. Registre General de l’Estat(IPCE-1968): R-I-51-0008648

La torre de Campanitx, o d’en Valls és una de les que es varen construir l’any 1763 per completar el cinturó defensiu de les illes Pitiüses. El seu cos, troncocònic i atalussat amb dos pisos, respon al model típic de torre del segle XVIII que trobem a altres indrets de l’illa, i de fet per les seves dimensions correspon a una torre de segona categoria. El lloc on s’ubica, el cap de Campanitx (nom pel qual també s’ha conegut la torre) la converteix en la torre més a llevant de totes les de les Pitiüses, just enfront de l’illot de Tagomago.

La plataforma, element defensiu indispensable en aquest tipus de torre, té un parapet corregut. El cos de la torre, construït amb maçoneria de pedra calcària i morter de calç, amb sis nervis de carreus de marès, té la porta principal d’entrada al nivell superior. L’inferior, destinat a magatzem i polvorí com era habitual, va patir un accident l’any 1846 ja que hi va tenir lloc una explosió que va deixar l’estructura semiderruïda durant més d’un segle, fins que la torre va ser restaurada l’any 1982.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre de Portinatx

Torre de Portinatx

Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Joan de Labritja
Vénda: Portinatx
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General de l’Estat (IPCE-1968): R-I-51-0008630

La torre de Portinatx es va construir l’any 1756 dins el projecte defensiu dissenyat per l’enginyer Simó Ballester. Com era costum, les necessitats estratègiques de la defensa i guaita de la costa primaren sobre la comoditat, i el lloc que ara és fàcilment accessible, al costat de l’urbanització de Portinatx, al segle XVIII era un indret isolat. El lloc exacte on es troba és la Punta Marès, on s’hi accedeix per un camí que es pren poc abans d’arribar a s’Arenal Petit.

Per la seva mida és considerada de tercera classe. La seva estructura és típica de les seves torres germanes: el seu cos és clarament atalussat, troncocònic, amb dos cordons sobre el primer i sobre el segon nivell. Al seu interior, una escala es troba adossada al mur, i arriba fins la plataforma a través d’una garita. Tot i haver-s’hi fet algunes tasques de manteniment, la torre ha patit els efectes del vandalisme.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre des Molar o de Balansat

Torre de Balansat 2__

Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Joan de Labritja
Vénda: Rubió
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7050-2-2-51-002530
Núm. Registre General de l’Estat (IPCE-1968): R-I-51-0008636

Sobre el Port de Sant Miquel i dins del sistema de guaites de la costa projectat per Simó Ballester al segle XVIII, es va projectar una torre de defensa. El lloc, idoni per establir-hi una guaita, ja que es domina una bona secció del mar, a més de veure’s la part posterior de l’església de Sant Miquel, resulta, a més, un lloc espectacular sobre la costa nord d’Eivissa.

A l’igual que les torres de Portinatx o des Cap des Jueu, és per les seves mides una torre de tercera categoria. Es troba a es Molar (nom amb el qual també és coneguda la torre) a l’esquerra del Port de Sant Miquel, enfront de l’illa Murada i s’hi accedeix per la carretera de na Xamena.

Té la mateixa estructura, donat que forma part del mateix projecte, que les torres anteriorment dites: té dos nivells amb un cos atalussat, així com dos cordons que rematen cada un dels dos nivells. Tot i algunes pèrdues de matèria als carreus, i intervencions poc respectuoses amb els materials originals, que es poden observar a simple vista al cordó superior, suposa un bell exemple de torre integrada dins el territori i la xarxa de defensa.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre d’en Rovira

Torre d'en Rovira

Nom del bé: Torre d’en Rovira
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: Dellà Torrent
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-51-002507
Núm. Registre General de l’Estat(IPCE-1968): R-I-51-0008613

És una torre situada enfront de l’illot de sa Conillera, en el que es podria considerar com l’extrem de ponent de la badia de Portmany. Construïda a meitat del segle XVIII, dins el projecte defensiu dissenyat per l’enginyer Ballester a l’igual que torres com la de Portinatx, Balansat o la des Savinar, que es varen integrar a les torres preexistents. La principal característica d’aquesta torre respecte la majoria de les altres és que és de primera categoria, és a dir que és de les que assoleixen una major alçada i diàmetre, conservant les proporcions. Tal vegada no n’és aliena la relativa poca alçada a què es troba la torre sobre el nivell del mar, tan sols a uns deu metres, i així reforçar la seva presència.

L’edifici, com és habitual, és troncocònic i atalussat, amb dos nivells, i el seu accés es feia pel segon nivell, tot i que a l’inferior s’hi va obrir un accés. Al segle XIX arribaria a ser artillada tot i que no gaire més tard al mateix segle seria abandonada per l’estat, i el seu interior ja al segle XX va ser reconvertit en habitatge, buidant la part massissa, tot i que l’exterior no va ser modificat excepte en petits detalls.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera