El Consell edita quatre partitures corals recuperades pels investigadors del Grup de Recerca Musical

Consell d'EivissaLa consellera de Cultura, Pepita Costa, ha presentat l’edició de quatre obres que han estat recuperades pel Grup de Recerca Musical impulsat pel Consell Insular d’Eivissa. Es tracta de quatre obres corals: ‘Himne a Eivissa per Escolars’, de Prudenci Alcon Mateu; ‘Eivissenca. Himne a Eivissa’ i ‘Himne a Sant Jordi’, de Manuel Marí Seguí, i ‘Roqueta sa meua roca’, de Joan Gamisans Arabí.

La consellera ha destacat que, quan es va formar aquest grup de treball, es va considerar que era prioritari “recuperar aquelles obres d’autors eivissencs o composades a Eivissa, i que estan en perill de desaparició i que no s’interpreten”. En aquesta primera etapa, les partitures recuperades procedeixen de l’arxiu de Joan Antoni Torres Planells i una d’elles al Patronat Municipal de Música d’Eivissa. “L’objectiu és col·laborar amb arxius públics o privats per recuperar aquestes partitures”, ha explicat la consellera.

Joan Antoni Torres ha explicat que l’himne a Eivissa de Marí Seguí és el més antic que es coneix. Data de l’any 1917 i estava composat per quatre veus masculines. En l’edició, realitzada pel compositor Adolfo Villalonga, s’ha adaptat a quatre veus mixtes, donat que és la formació més comú actualment en les corals.

Torres ha recordat que la música civil va començar a Eivissa en 1884, quan va començar la seua tasca el mestre eivissenc Vicent Mayans Marí, que donava classes de piano i cant. Anteriorment, totes les referències a la música culta procedeixen de l’església.

També s’ha destacat la recuperació de ‘Roqueta, sa meua roca’. La partitura original per a coral d’aquest cant a Eivissa de Joan Gamisans ha desaparegut, però s’ha pogut refer a partir d’una partitura per banda feta pel seu deixeble, Victorí Planells, a la qual hi ha indicacions que ajuden a conèixer com era la versió coral original.

Adolfo Villalonga ha explicat que a l’hora de realitzar l’edició de les partitures ha intentat respectar al màxim la voluntat dels compositors i, a la vegada, corregir algunes errades tècniques, que ha justificat donat el caràcter autodidacta d’alguns d’aquests autors.

Les partitures editades es facilitaran a les diferents agrupacions corals d’Eivissa per a la seua interpretació.

Es poden descarredar (pdf) des de la web del Consell d’Eivissa.

La CIOTUPHA aprova la declaració de BIC de la bateria militar de sa Caleta i la nova delimitació del jaciment arqueològic

La Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Historicoartístic del Consell Insular ha aprovat aquest matí la declaració com a Bé d’Interès Cultural de la bateria militar de sa Caleta amb la tipologia de lloc històric, i la modificació del límit septentrional de l’assentament fenici BIC, zona arqueològica, a proposta de la Ponència Tècnica de Patrimoni Historicoartístic (PTPHA).

La memòria de la PTPHA justifica la protecció de la bateria donat que “és la millor conservada, en el seu conjunt, de tota una sèrie d’instal·lacions paral·leles del mateix tipus, que tenien com a finalitat la defensa marítima i aèria de la ciutat d’Eivissa, entre les quals cal esmentar es Corb Marí, Cas Serres de Dalt, es Soto, s’illa Grossa, el cap Martinet, etcètera. Les seues restes materials són el testimoni palpable d’una història ja passada, que amb les exigències del seu propi temps, no feia altra que reproduir els sistemes de protecció de la ciutat des de temps immemorial. Sistemes, tots ells, històricament irrepetibles i que mereixen la seua protecció i conservació per tal de perpetuar el record i transmetre’l a les generacions futures”. La bateria antiaèria de sa Caleta va ser projectada l’any 1940 dins l’anomenat “Pla 1940″ o “Pla Kindelan”, pla de fortificació de costes en el marc internacional de la Segona Guerra Mundial.

La bateria de sa Caleta mai no va entrar en acció i un cop finalitzat el conflicte mundial va passar a segon pla i la seua dotació humana, a partir dels anys 50, es va reduir a mínims, assolint més aviat funcions de manteniment de les instal·lacions. Fou definitivament abandonada per l’exèrcit l’any 1962 i se’n retiraren les peces d’artilleria. El Consell Insular d’Eivissa, paral·lelament a la declaració de BIC, ha tramitat un projecte per rehabilitar els edificis i convertir-los en el centre d’interpretació del jaciment sa Caleta. La delimitació d’aquest jaciment ha quedat ampliada respecte la declaració de BIC anterior, donat que quan es va delimitar originalment, “les excavacions es trobaven encara en curs i no es coneixia la realitat global de tota l’àrea arqueològica”, segons informa la PTPHA en el seu informe justificatiu.

D’altra banda, la CIOTUPHA ha informat favorablement la instal·lació de contenidors soterrats a diversos punts del municipi de Sant Josep, a proposta de l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia.

En matèria d’ordenació del territori, i a proposta de la Ponència Tècnica d’Ordenació del Territori i Urbanisme (PTOTU) s’ha aprovat la declaració d’interès general al projecte de coberta per a la pista poliesportiva de Sant Agustí promogut per l’Ajuntament de Sant Josep, així com a dos projectes de línies de baixa tensió. S’ha informat favorablement 12 habitatges en sòl rústic. Sis expedients d’habitatge han quedat sobre la taula a l’espera de posteriors informes mentre que un s’ha informat desfavorablement. També s’ha donat per desistides dos sol·licituds d’habitatges en sòl rústic i una sol·licitud d’interès general.

El Consell d’Eivissa museïtzarà sa Caleta

Aquest dimarts, la consellera d’Educació, Cultura i Patrimoni, Pepita Costa, ha presentat l’avantprojecte de museïtzació del jaciment arqueològic sa Caleta, inclòs dins el conjunt declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Ho ha fet acompanyada director de l’avantprojecte i professor de didàctica de les Ciències Socials Universitat de Barcelona, Joan Santacana, a més de la investigadora de la mateixa universitat Irina Grevtsova i el tècnic de Patrimoni d’aquesta institució Joan Ramon.

En relació a la recuperació, Costa ha destacat la necessitat de fer el projecte “accessible no només físicament sinó també mentalment, de manera que es transmeti la importància d’aquest”. A més, ha recordat que un dels principals objectius d’aquesta legislatura ha estat la posada en valor d’aquest punt històric i, en conseqüència, s’han portat a terme actuacions com l’elaboració de l’avantprojecte, l’ampliació de la zona declarada Bé d’Interès Cultural o el projecte de rehabilitació de la caserna de militars, que acollirà el centre d’interpretació, les obres del qual començaran el proper mes de febrer.

Així, el procés de museïtzació destaparà la totalitat de les restes arqueològiques i es farà un recorregut que permeti interpretar el significat i la importància d’aquesta zona. En referència a l’itinerari, Santacana ha explicat que al llarg d’aquest s’instal·laran miradors i elements explicatius de manera integrada amb el paisatge i la conservació dels jaciments “perquè la millor intervenció és aquella que sembla que no s’ha fet res”.

Es tracta de la segona part de les feines de recuperació del jaciment, ja que les excavacions varen començar en 1985 fins el 1990, any en què es va decidir fer el tancament actual (que en 1993 es va declarar BIC) i cobrir la resta de jaciments.

Tant la consellera com Santacana han posat de manifest que aquesta zona es troba dins el conjunt de Patrimoni de la Humanitat i, per tant, s’ha de fer una intervenció “coherent” amb aquesta circumstància i respectar els valors “materials i immaterials”.

Presentació de llibre – Païsses, un món per a no oblidar

Païsses, un món per a no oblidar és un interessant catàleg de païsses i altres elements etnològics del municipi de Sant Josep, amb el valor afegit d’estar la majoria vinculats a històries personals i peculiars d’algun dels seus propietaris a través de la història, que l’autor amb l’agilitat narrativa que el caracteritza ens fa arribar captant tota la nostra atenció. La païssa ja no és només una construcció rural amb unes determinades característiques estructurals sinó que també és el receptor de la vida de diferents generacions d’eivissencs que hi han viscut. I aquest és per ventura un dels grans valors del llibre, haver sabut vincular l’element inert de la païssa amb tota la vida que s’hi ha desenvolupat a l’entorn.

Presentació: divendres 12 de desembre, 20:30h.
Ajuntamient de Sant Josep de sa Talaia

El Consell organitza visites guiades al jaciment fenici de sa Caleta per a commemorar la Declaració de Patrimoni de la Humanitat

Amb motiu de l’aniversari de la Declaració d’Eivissa com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, el Consell ha organitzat dos visites guiades al jaciment fenici de sa Caleta, un dels indrets que integren aquesta declaració.

Les visites tendran lloc els dies 6 i 7 de desembre (dissabte i diumenge). Un autobús de 22 places recollirà els interessats a l’aparcament dels Multicines Eivissa a les 10:30. Es preveu una durada de dos hores. L’autobús tornarà al mateix lloc.

No és necessària inscripció prèvia. Els interessats que vulguin anar amb el seu propi vehicle poden fer-ho i el punt de trobada serà a les 11 al jaciment.

Costes protegirà amb un dic el jaciment situat al final de l’aqüeducte de s’Argamassa per a aturar la seua erosió, a petició del Consell d’Eivissa

0_9947_1_bis
El president del Consell Insular, Vicent Serra, ha visitat l’aqüeducte de s’Argamassa, un cop han finalitzat les tasques de rehabilitació d’aquest monument declarat Bé d’Interès Cultural, que s’han portat a terme gràcies a un acord de col·laboració entre el Consell Insular d’Eivissa i l’Ajuntament de Santa Eulària. A la visita també hi ha assistit l’alcalde de Santa Eulària, Vicent Marí; la consellera de Cultura, Pepita Costa, i la regidora de Cultura de Santa Eulària, Ana Costa.

La restauració ha consistit en la neteja de vegetació que afectava l’estructura en tot el traçat de l’aqüeducte (397 metres), la reposició de peces caigudes o desplaçades, la construcció d’un sistema de murets per donar estabilitat a diversos trams debilitats que tenien risc de caure, el reompliment d’esquerdes on s’hi acumulava terra i vegetació que danyava l’estructura i l’habilitació d’un camí per realitzar el recorregut, entre d’altres actuacions.

També s’ha realitzat una excavació arqueològica que, segons l’arqueòleg del Consell Insular, Joan Ramon, ha donat “resultats molt interessants” que han contribuït a aprofundir en el coneixement de la cronologia i evolució de l’aqüeducte. Aquest aqüeducte data del segle I i, possiblement, va deixar d’emprar-se entre els segles II i III. No obstant això, durant un procés de segles, va patir un creixement provocat per la circulació d’aigua calcària que sedimentava damunt la canal, la qual cosa li va donar la seua característica forma actual.

També s’han instal·lat quatre panells explicatius per divulgar la història i característiques del monument.

Les obres han costat 55.000 euros i es varen iniciar a finals de 2013. Durant aquest temps, a més, l’Ajuntament de Santa Eulària va arribar a un acord urbanístic amb l’hotel situat junt al monument, i que tenia una part de la seua construcció situada damunt l’aqüeducte. Durant la recent reforma realitzada per l’hotel, s’ha eliminat aquesta part.

Aprofitant la visita, el president del Consell ha anunciat que la Demarcació de Costes del Ministeri de Medi Ambient ha comunicat al Consell Insular que executarà un petit dic per protegir la part marítima del jaciment, les restes d’una construcció que, segons algunes hipòtesis, podria ser una factoria de salat de peix. Aquest jaciment es troba molt afectat per l’erosió de la mar durant segles i no ha pogut ser restaurat, excavat ni posat en valor precisament per aquest motiu. El Consell havia demanat en reiterades ocasions a Costes que assumís aquest projecte de mur, que ara s’ha anunciat que, previsiblement, estarà enllestit abans de la propera Setmana Santa.

L’aqüeducte de s’Argamassa és una obra d’enginyeria hidràulica construïda durant l’època altimperial romana. Està constituït per un mur de pedres irregulars i morter tipus opus caementicium amb una canal d’uns 15 cm d’amplada. En alguns trams partits es pot veure, a uns 45 cm per sota de la primera, una canal anterior. L’estructura té una longitud recta de 397 metres que van des d’una antiga font a l’interior (ara una petita torrentera) fins a la costa en direcció sud-oest. L’alçada de l’aqüeducte, a mesura que el terreny baixa cap a la mar, creix des dels 45 cm inicials fins als 2,17 metres en el punt més alt abans de caure en el tram final on es bifurca. La canal tenia, en el seu tram més llarg, un pendent descendent d’un 0,3 % (3/1000) i un cabal d’aigua possible de 10 litres/segon.

Santuari púnic des Culleram

Nom del Bé: Santuari púnic des Culleram
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Zona Arqueològica
Municipi: Sant Joan de Labritja
Vénda: Es Port
Data de declaració: 27/07/1994 (BOE 100 de 16-08-94)
Núm. Registre General de l’Estat: R-I-55-0000445

La cova des Culleram és una cavitat natural d’uns tres-cents metres quadrats situada a uns dos-cents metres sobre el nivell del mar, propera a la cala de Sant Vicent. Com succeeix en altres ocasions, el topònim que la veu popular va donar a la cova ja és revelador: la veu culleram, ben possiblement fa referència a la quantitat de trossos de ceràmica que es devia trobar històricament al seu interior. Però com a jaciment, la cova va ser descoberta l’any 1907 en el marc dels inicis de l’arqueologia pitiüsa. Ben aviat les investigacions varen donar com a resultat més de mil caps de figures, i unes sis-centres figuretes completes de forma campanada que, amb tota probabilitat, representen la deessa Tànit.

La hipòtesi que es tractés d’un antic santuari rupestre dedicat a aquesta deessa púnica es va reforçar quan l’any 1923, fora de les excavacions programades, es va descobrir una plaqueta de bronze amb una doble inscripció, que orientà la hipòtesi del culte cap a Tànit, però també cap al déu Resef-Melqart. Tot i els successius espolis, varen aparèixer altres materials i es va documentar també una cisterna i diversos murs a l’exterior.

Es tracta del santuari púnic dedicat a Tànit que es coneix més a ponent de la Mediterrània, i la seva funció com a santuari s’ha considerat a partir de la interpretació de les figuretes de Tànit com a exvots a aquella deessa. Una imatge ben suggerent és la que presenta la cova com a punt d’aturada dels mariners que feien la ruta de les Balears i, en arribar a bon port sense cap contratemps, feien la donació d’una figura. Seria aquí on prendrien sentit els centenars de figuretes de terracota, fetes a motllo (detall significatiu d’una producció en sèrie).

Avui en dia es pot visitar amb comoditat, ja que els accessos estan habilitats per a arribar-hi en una petita excursió a través del bosc, i l’interior es troba il·luminat per a major comoditat i seguretat.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre des Savinar

Torre des Savinar o des Cap des Jueu

Nom del bé: Torre des Savinar
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: Cala d’Hort
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-51-002506
Núm. Registre General de l’Estat (IPCE-1968): R-I-51-0008612

La torre des Savinar, o torre des Cap des Jueu, és una de les torres costaneres més fotografiades de les nostres illes, tot i que més que pel nom és coneguda pel paratge on s’ubica, enfront de l’illot des Vedrà, a més de dos-cents metres d’altura. És, al mateix temps, la torre més propera a la península, i per tant la més occidental de les Pitiüses. El moment en el que es va construir, 1763, és el mateix que la major part de les torres de defensa costaneres, responent al programa defensiu dissenyat per Simó Ballester. Dins aquest context, la torre per les seves dimensions se la considera de tercera categoria, és a dir, de les més petites de la seva classe.

La seva concepció arquitectònica, indissociable de la guaita excepcional que suposa, respon al model general de les torres costaneres, amb la peculiaritat de la plataforma d’obra de pedra que comunica amb l’interior de la torre per l’entrada, al segon nivell. El primer nivell, al qual s’hi accedeix per l’interior de la torre, es va concebre com polvorí, tot i que la torre no va rebre mai la corresponent artilleria. El cos de la torre, que li dóna el seu perfil característic, es troba atalussat, i rematat per dos cordons.

Torre de Campanitx

Torre de Campanitx

Nom del bé: Torre de Campanitx
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Santa Eulària des Riu
Vénda: Es Figueral
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7054-2-2-51-002542
Núm. Registre General de l’Estat(IPCE-1968): R-I-51-0008648

La torre de Campanitx, o d’en Valls és una de les que es varen construir l’any 1763 per completar el cinturó defensiu de les illes Pitiüses. El seu cos, troncocònic i atalussat amb dos pisos, respon al model típic de torre del segle XVIII que trobem a altres indrets de l’illa, i de fet per les seves dimensions correspon a una torre de segona categoria. El lloc on s’ubica, el cap de Campanitx (nom pel qual també s’ha conegut la torre) la converteix en la torre més a llevant de totes les de les Pitiüses, just enfront de l’illot de Tagomago.

La plataforma, element defensiu indispensable en aquest tipus de torre, té un parapet corregut. El cos de la torre, construït amb maçoneria de pedra calcària i morter de calç, amb sis nervis de carreus de marès, té la porta principal d’entrada al nivell superior. L’inferior, destinat a magatzem i polvorí com era habitual, va patir un accident l’any 1846 ja que hi va tenir lloc una explosió que va deixar l’estructura semiderruïda durant més d’un segle, fins que la torre va ser restaurada l’any 1982.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre de Portinatx

Torre de Portinatx

Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Joan de Labritja
Vénda: Portinatx
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General de l’Estat (IPCE-1968): R-I-51-0008630

La torre de Portinatx es va construir l’any 1756 dins el projecte defensiu dissenyat per l’enginyer Simó Ballester. Com era costum, les necessitats estratègiques de la defensa i guaita de la costa primaren sobre la comoditat, i el lloc que ara és fàcilment accessible, al costat de l’urbanització de Portinatx, al segle XVIII era un indret isolat. El lloc exacte on es troba és la Punta Marès, on s’hi accedeix per un camí que es pren poc abans d’arribar a s’Arenal Petit.

Per la seva mida és considerada de tercera classe. La seva estructura és típica de les seves torres germanes: el seu cos és clarament atalussat, troncocònic, amb dos cordons sobre el primer i sobre el segon nivell. Al seu interior, una escala es troba adossada al mur, i arriba fins la plataforma a través d’una garita. Tot i haver-s’hi fet algunes tasques de manteniment, la torre ha patit els efectes del vandalisme.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera