sa Torre Blanca de Dalt

Coordenades geogràfiques: 38.881778 1.387953
UTM: 360174.0 4304892.4
Venda de cas Costes, parròquia de Sant Jordi de ses Salines i terme municipal de Sant Josep de sa Talaia

Declarada com a Bé Catalogat (BC) mitjançant l’acord de la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Historicoartístic en sessió celebrada el dia 15 de febrer de 2010 (BOIB núm. 50, de 30 de març de 2010).

DESCRIPCIÓ FÍSICA DELS BÉNS

La casa

A principi del segle XIX la casa de sa Torre Blanca de Dalt patí una profunda transformació, de manera que sols serà possible una descriptiva de les fases precedents —que com es diu a la part històrica, existeixen amb una data d’origen situable com a mínim a la baixa Edat Mitjana, concretament, al segle XV— el dia que es porti a terme un veritable estudi arqueològic global de les construccions. Per això, ara només resulta objectiu parlar de l’estadi evolutiu més recent.

En la seva versió final, la casa és un edifici amb una planta molt allargada, amb un eix principal que matemàticament s’orienta en direcció est-oest. En conseqüència, i com és habitual a les cases pageses eivissenques, té la façana principal mirant cap a migjorn. Crida l’atenció aquesta juxtaposició alineada de cossos, que amb tota evidència no foren construïts a la vegada, sinó en fases successives, com bé reflecteixen els arrambaments estructurals i la diferència d’alçàries totals dels diferents volums. En la seua fase més evolucionada, a la casa principal s’ajuntaven altres dependències que esdevenien l’habitatge dels majorals. Amb tot, s’observa una probable evolució dels edificis recents, que es podria descriure de la manera següent.

El molí hidràulic

Aquest molí fou bastit a una instal·lació preexistent amb sénia, perforant un nou pou i conservant la màquina elevadora antiga, que encara seguiria funcionant durant molt de temps. Se’n conserva la torre, construïda en maçoneria comuna de pedra morta, amb cadenes de cantó de carreus de marès.

La solució de remat és semblant a la d’altres molins antics, és a dir, mitjançant un ampit baix de mitjans de marès i amb pilastres de cantó de remat piramidal, existint també una petita cornisa motllurada que separa l’ampit del cos principal de la torre.

El molí, actualment, manca de tot enginy aeri i, en especial, de veles i cua. En canvi, conserva íntegrament la torre.

La sénia i el safareig

Es tracta d’una sénia del tipus que es pot considerar clàssic a l’illa d’Eivissa, és a dir, composta por mota, pou i safareig. Aquests dos elements constitueixen el nucli antic dels sistemes d’extracció d’aigua. El safareig està a la banda de ponent, mentre que la mota s’hi arramba, de manera alineada, per la seua banda nord-est.

Cal senyalar que la sénia i safareig i el molí composen una alineació l’eix principal del la qual es projecta NE-SE. El safareig, en planta, és un rectangle atenuat, però de mesures considerables.

Tots els elements mecànics de la sénia, en especial els de fusta es troben desapareguts. De fet aquest enginy elevador d’aigua perdé la seva funció de manera completa en haver estat substituït pel molí, a final del segle XIX o el començament del segle XX.

En realitat, a la mota encara es conserven tant la canal original de la sénia, com la que connectà posteriorment la bomba del molí amb el safareig, que hi passa també per sobre, pel seu costat de tramuntana.

De tota manera, les estructures construïdes d’obra (totes ells de pedra amb morter de terra i calç), així com el pou original es conserven complets.

La torre

Se suposa que era una torre de planta circular la qual, segons J. J. Serra (cf. infra 3.), desaparegué definitivament a començament del segle XX, arran de transformacions arquitectòniques del casament. És possible, però, que en resti físicament la part de fonamentació.

DADES HISTÒRIQUES

És possible, o almenys així ho afirma l’historiador Joan Marí Cardona (1974: 4), que la coneguda com sa Torre Blanca fos propietat de vídua de Bernat Camporells, segons ho reflecteix un capbreu datat el 1433, on es registren les terres i cases del quartó de ses Salines sota jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona. Posteriorment, segons consta als Llibres d’Entreveniments, el 1533 era coneguda com sa Torre Blanca d’en Francolí (Marí 1981: 24).

Aquesta torre, que, pel que sembla, era circular, va ser demolida a principi del segle XX, (Serra 2000: 142) per mor de reformes importants fetes a la casa. En realitat, en aquest moment és quan comença una nova fase arquitectònica que anul·la de manera completa les anteriors.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

Ja ha estat dit a la part descriptiva que ni la sénia, ni el molí conserven els enginys, principalment, de fusta, originals. Ha estat dit també que l’ús d’una part del casament ha estat canviat, amb una sèrie de modificacions i adossaments de cossos moderns. Tot i això, es tracta bàsicament de fets reversibles que no disminueixen sinó parcialment el valor dels elements patrimonials.

D’altra banda, cal advertir sobre la degradació de l’entorn immediat on es troben els elements de sa Torre Blanca de Dalt.
En efecte, aquestes construccions estan avui envoltades de zones de tallers, magatzems i altres activitats de caire industrial, les quals, en realitat, diuen molt poc en relació amb el context de regadiu original on s’implantaven.

JUSTIFICACIÓ, FIGURA I ABAST DE LA DECLARACIÓ

Es proposa la figura de Bé Catalogat. És cert què hom hauria pogut plantejar-se la de Bé d’Interès Cultural si tots els elements descrits o esmentats abans s’haguessin conservat de manera íntegra.

Hauria merescut aquest reconeixement un conjunt rural amb començament (conegut per forts històriques al segle XV) a la baixa Edat Mitjana, compost per torre de defensa, amb una àmplia evolució arquitectònica presumible, amb sénia, safareig, molí hidràulic de tipus antic etc. La realitat, però, és que la reforma del casament va fer tabula rasa de les construccions històriques esmentades que com a molt restaren des de llavors a nivell de fonaments, exactament igual que la torre. Tot i això la catalogació del grup constructiu en el seu estadi tradicional final està també prou motivada en l’interès d’aquests elements i en la seva agrupació.

Per això, l’abast de la declaració és tot l’eix longitudinal que composa el casament i, al seu costat, per la banda de tramuntana l’alineació d’elements hidràulics (safareig, sénia i molí).

BIBLIOGRAFIA
MARÍ, J. (1974): “Les nostres torres de defensa”, Eivissa, 3a èp., 6. Eivissa.
MARÍ, J. (1981): Els llibres d’Entreveniments, Illes Pitiüses II, Eivissa.
SERRA, J. J. (2000): Fortificacions rurals a l’illa d’Eivissa. Les torres de refugi predials. Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Eivissa.

Retaule de l’església de la Mare de Déu de Jesús

Coordenades geogràfiques: 38.931082 1.449686
UTM: 365621.9 4310271.2
Situació: església de la Mare de Déu de Jesús, Jesús, TM Santa Eulària des Riu

Declarat com a Bé moble d’Interès Cultural mitjançant l’acord de la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Historicoartístic de 15 de febrer de 2010 (BOIB núm. 50, de 30/03/10).

MEMÒRIA HISTÒRICA

La primera noticia que es té del temple dedicat a la Mare de Déu de Jesús data de 1466. Al final del segle XV i principi del XVI ja hi ha constància de la presència de frares franciscans, la qual cosa explica la particular advocació mariana i el seu retaule, objecte d’aquesta declaració. El 1555 s’esmenta la presència d’un orgue, que necessitava reparació, fet que demostra un culte continuat i solemne al lloc.

L’11 de desembre de 1580 s’entregà públicament i oficialment l’església al pare dominic fra Miquel Vilaplana, perquè hi erigís un convent amb dotze religiosos.

L’església funcionà com a vicaria o ajuda de la parroquial de Santa Maria d’Eivissa fins a l’arribada del primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra, qui, en redactar el pla d’organització territorial de la nova diòcesi, l’elevà a la categoria de parròquia el 1785.

El temple consta d’una única nau, coberta amb volta de canó, molt irregular, sostinguda per arcs faixons apuntats que la divideixen en quatre trams. El cap o presbiteri, més alt i cobert amb volta de creueria, és afegit de mitjan segle XVI. A les pilastres s’obren als murs sis capelles laterals, cobertes amb volta d’aresta. Annexes a migjorn, hi ha les cases del rector i del vicari.

El que contemplam avui és fruit de grans modificacions interiors i exteriors: afegit de capelles laterals a la nau única els segles XVII i XVIII; reforma de 1818, quan s’enderrocà, per manament del bisbe, la torre contigua a l’església o l’elevació sobre la volta del presbiteri, i importants arranjaments de l’any 1862, promoguts pel govern eclesiàstic de la diòcesi. Els porxos són afegits de final del segle XIX o principi del XX.

El retaule

El retaule de la Mare de Déu de Jesús és una obra de primer ordre dins del patrimoni historicoartístic d’Eivissa. El seu estil i l’ornamentació es relacionen amb la producció valenciana dels Osona. Mostra una fluctuació entre la pervivència dels conceptes plàstics goticistes i els nous reinaxentistes, això indica que es correspon amb un període de transició, datable a final del segle XV – principi del XVI. De fet, el peculiar codi pictòric dels Osona se situa a cavall entre la moda flamenca i les primeres novetats del Renaixement italià.

DESCRIPCIÓ DEL BÉ

El conjunt del retaule té 7,50 m d’alçada i 5,10 d’amplada.
Estructuralment està constituït per un banc o una predel·la dividida en set cases; un per un cos d’altres set com a resultat del seu compartimentat vertical en tres carreres, i horitzontalment en dos ordres, que en el carrer central culminen en àtic. Finalment, la polsera, en voladís, mostra onze espais rectangulars emmarcats amb detalls decoratius en baix relleu. Tot el conjunt dóna un total de vint-i-cinc taules.

Les set taules de la predel·la o del banc són, en la seua pràctica totalitat, de 84 x 55 cm i representen, d’esquerra a dreta, l’Anunciació, la Nativitat de Jesús, l’Adoració dels Reis, la Resurrecció de Crist (de mida un poc més gran), l’Ascensió del Senyor, Pentecosta i Dormició de Maria. El carrer central presenta, en el primer ordre, l’escena principal sobre una taula de 3,35 x 1,55 m, amb la representació de la Mare de Déu entronitzada. En el segon ordre, Sant Francesc d’Assís rebent els estigmes i a l’àtic la missa de Sant Gregori Papa (aquestes dues taules d’1,80 x 1,55 m). Cadascun dels carrers laterals està conformat per dues taules de 2,05 x 1,20 m. El de l’esquerra, de baix a dalt, mostra les representacions de Sant Pere Apòstol i de Sant Joan Baptista. El carrer dret, igualment de baix a dalt, les de sant Marc Evangelista i d’un sant franciscà. La polsera, d’esquerra a dreta i de baix a dalt, conté les imatges de sant Sebastià, sant Onofre, sant Lluís de Tolosa, sant Vicent Ferrer, sant Joan Evangelista, una representació de Crist en Majestat a la taula superior molt malmesa, un sant amb hàbit dominicà, santa Caterina d’Alexandria, sant Nicolau de Bari, sant Bernat i sant Roc.
Finalment, sembla que la brillantor cromàtica, els delicats tons lluminosos i les veladures s’han aconseguit amb uns pigments minerals acuradament mòlts, diluïts i aglutinats amb l’oli, encara que també pot intuir-se fons al tremp. L’or és present a tota l’obra de manera abundant.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

El seu estat de conservació actual és prou dolent, encara que no fa molts anys que es va restaurar. És per això que es planteja una restauració dins l’any 2009.

Sembla que les condicions ambientals que hi ha a l’interior de l’església de Jesús han contribuït molt al ràpid deteriorament del retaule després de la darrera restauració.

El mes de gener d’aquest any s’ha començat un estudi que durarà 6 mesos per tal de determinar les condicions ambientals en què es troba el retaule i poder conèixer així l’origen de les patologies que presenta. Així mateix, quan es porti a terme una nova restauració, s’han de tenir en compte les condicions ambientals que ha de tenir l’entorn del retaule per assegurar el seu manteniment en bon estat després de la restauració.

BIBLIOGRAFIA

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, vol. VII.
Set segles fa. Catàleg de béns mobles d’interès historicoartístic de l’Església d’Eivissa i Formentera