Enllestits els treballs de manteniment del molí de Puig d’en Valls

Durant les darreres setmanes s’han realitzat diferents treballs de manteniment al molí del Puig d’en Valls, que han consistit en el tensat dels cables metàl·lics de subjecció de l’arbre i en la revisió i tensat dels ancoratges d’aquest cablejat, en l’aplicació de productes de tractament i protecció a tots els elements de fusta (la maquinària, el sòl i el sostre, la porta, la finestra, els escalons i la barana), així com en la reparació dels desperfectes i l’emblanquinat final de la torre del molí. Aquestes tasques, que ja han finalitzat, han estat encarregades pel Departament d’Educació, Patrimoni, Cultura, Esports i Joventut del Consell d’Eivissa i estaven pressupostades per un import total de 8.070,70 euros.

El molí del Puig d’en Valls, probablement del segle XVIII, respon a la tipologia tradicional dels molins fariners de les Pitiüses i va ser adquirit l’any 1992 per l’aleshores Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Recordem igualment que aquest bé patrimonial restarà obert a la visita del públic fins al pròxim dia 15 de novembre en horari de 10,30 h a 13,30 h, de dimarts a diumenge.

El conseller encarregat de l’àrea de Patrimoni, David Ribas, ha volgut remarcar que «aquests treballs obeeixen sobretot a la necessitat de mantenir en bon estat la maquinària del molí i l’arbre correctament subjecte, per evitar que l’arribada d’algun temporal pogués fer-lo malbé, tal i com ja va succeir amb el molí des Porxet el 2013, precisament a causa de la seua falta de manteniment. De fet, està previst que ben aviat es puguin iniciar també els treballs en aquest molí, encara que al molí des Porxet la intervenció és molt més complexa, ja que s’ha de reconstruir l’arbre i reparar la maquinària, a més de realitzar altres feines de manteniment com les que s’han fet al molí del Puig d’en Valls.»

Anuncis

Molí aiguader i sénia de can Reiet

Codi CV002
UTM WGS84 31N X:367408 Y:4315470
Vénda des Coloms
Municipi: Santa Eulària des Riu

Conjunt de molí aiguader, safareig i sénia. Recentment s’hi ha adossat una edificació moderna, la construcció de la qual ha comportat la destrucció d’alguns elements originals del conjunt. La sénia no conserva el mecanisme i el molí, restaurat fa uns anys, ha perdut les veles i la coua. Es conserven el safareig, les séquies i els horts que es regaven amb lʼaigua que afloraven els dos ginys.

Molí de can Reiet
Molí de can Reiet

sa Torre Blanca de Dalt

Coordenades geogràfiques: 38.881778 1.387953
UTM: 360174.0 4304892.4
Venda de cas Costes, parròquia de Sant Jordi de ses Salines i terme municipal de Sant Josep de sa Talaia

Declarada com a Bé Catalogat (BC) mitjançant l’acord de la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Historicoartístic en sessió celebrada el dia 15 de febrer de 2010 (BOIB núm. 50, de 30 de març de 2010).

DESCRIPCIÓ FÍSICA DELS BÉNS

La casa

A principi del segle XIX la casa de sa Torre Blanca de Dalt patí una profunda transformació, de manera que sols serà possible una descriptiva de les fases precedents —que com es diu a la part històrica, existeixen amb una data d’origen situable com a mínim a la baixa Edat Mitjana, concretament, al segle XV— el dia que es porti a terme un veritable estudi arqueològic global de les construccions. Per això, ara només resulta objectiu parlar de l’estadi evolutiu més recent.

En la seva versió final, la casa és un edifici amb una planta molt allargada, amb un eix principal que matemàticament s’orienta en direcció est-oest. En conseqüència, i com és habitual a les cases pageses eivissenques, té la façana principal mirant cap a migjorn. Crida l’atenció aquesta juxtaposició alineada de cossos, que amb tota evidència no foren construïts a la vegada, sinó en fases successives, com bé reflecteixen els arrambaments estructurals i la diferència d’alçàries totals dels diferents volums. En la seua fase més evolucionada, a la casa principal s’ajuntaven altres dependències que esdevenien l’habitatge dels majorals. Amb tot, s’observa una probable evolució dels edificis recents, que es podria descriure de la manera següent.

El molí hidràulic

Aquest molí fou bastit a una instal·lació preexistent amb sénia, perforant un nou pou i conservant la màquina elevadora antiga, que encara seguiria funcionant durant molt de temps. Se’n conserva la torre, construïda en maçoneria comuna de pedra morta, amb cadenes de cantó de carreus de marès.

La solució de remat és semblant a la d’altres molins antics, és a dir, mitjançant un ampit baix de mitjans de marès i amb pilastres de cantó de remat piramidal, existint també una petita cornisa motllurada que separa l’ampit del cos principal de la torre.

El molí, actualment, manca de tot enginy aeri i, en especial, de veles i cua. En canvi, conserva íntegrament la torre.

La sénia i el safareig

Es tracta d’una sénia del tipus que es pot considerar clàssic a l’illa d’Eivissa, és a dir, composta por mota, pou i safareig. Aquests dos elements constitueixen el nucli antic dels sistemes d’extracció d’aigua. El safareig està a la banda de ponent, mentre que la mota s’hi arramba, de manera alineada, per la seua banda nord-est.

Cal senyalar que la sénia i safareig i el molí composen una alineació l’eix principal del la qual es projecta NE-SE. El safareig, en planta, és un rectangle atenuat, però de mesures considerables.

Tots els elements mecànics de la sénia, en especial els de fusta es troben desapareguts. De fet aquest enginy elevador d’aigua perdé la seva funció de manera completa en haver estat substituït pel molí, a final del segle XIX o el començament del segle XX.

En realitat, a la mota encara es conserven tant la canal original de la sénia, com la que connectà posteriorment la bomba del molí amb el safareig, que hi passa també per sobre, pel seu costat de tramuntana.

De tota manera, les estructures construïdes d’obra (totes ells de pedra amb morter de terra i calç), així com el pou original es conserven complets.

La torre

Se suposa que era una torre de planta circular la qual, segons J. J. Serra (cf. infra 3.), desaparegué definitivament a començament del segle XX, arran de transformacions arquitectòniques del casament. És possible, però, que en resti físicament la part de fonamentació.

DADES HISTÒRIQUES

És possible, o almenys així ho afirma l’historiador Joan Marí Cardona (1974: 4), que la coneguda com sa Torre Blanca fos propietat de vídua de Bernat Camporells, segons ho reflecteix un capbreu datat el 1433, on es registren les terres i cases del quartó de ses Salines sota jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona. Posteriorment, segons consta als Llibres d’Entreveniments, el 1533 era coneguda com sa Torre Blanca d’en Francolí (Marí 1981: 24).

Aquesta torre, que, pel que sembla, era circular, va ser demolida a principi del segle XX, (Serra 2000: 142) per mor de reformes importants fetes a la casa. En realitat, en aquest moment és quan comença una nova fase arquitectònica que anul·la de manera completa les anteriors.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

Ja ha estat dit a la part descriptiva que ni la sénia, ni el molí conserven els enginys, principalment, de fusta, originals. Ha estat dit també que l’ús d’una part del casament ha estat canviat, amb una sèrie de modificacions i adossaments de cossos moderns. Tot i això, es tracta bàsicament de fets reversibles que no disminueixen sinó parcialment el valor dels elements patrimonials.

D’altra banda, cal advertir sobre la degradació de l’entorn immediat on es troben els elements de sa Torre Blanca de Dalt.
En efecte, aquestes construccions estan avui envoltades de zones de tallers, magatzems i altres activitats de caire industrial, les quals, en realitat, diuen molt poc en relació amb el context de regadiu original on s’implantaven.

JUSTIFICACIÓ, FIGURA I ABAST DE LA DECLARACIÓ

Es proposa la figura de Bé Catalogat. És cert què hom hauria pogut plantejar-se la de Bé d’Interès Cultural si tots els elements descrits o esmentats abans s’haguessin conservat de manera íntegra.

Hauria merescut aquest reconeixement un conjunt rural amb començament (conegut per forts històriques al segle XV) a la baixa Edat Mitjana, compost per torre de defensa, amb una àmplia evolució arquitectònica presumible, amb sénia, safareig, molí hidràulic de tipus antic etc. La realitat, però, és que la reforma del casament va fer tabula rasa de les construccions històriques esmentades que com a molt restaren des de llavors a nivell de fonaments, exactament igual que la torre. Tot i això la catalogació del grup constructiu en el seu estadi tradicional final està també prou motivada en l’interès d’aquests elements i en la seva agrupació.

Per això, l’abast de la declaració és tot l’eix longitudinal que composa el casament i, al seu costat, per la banda de tramuntana l’alineació d’elements hidràulics (safareig, sénia i molí).

BIBLIOGRAFIA
MARÍ, J. (1974): “Les nostres torres de defensa”, Eivissa, 3a èp., 6. Eivissa.
MARÍ, J. (1981): Els llibres d’Entreveniments, Illes Pitiüses II, Eivissa.
SERRA, J. J. (2000): Fortificacions rurals a l’illa d’Eivissa. Les torres de refugi predials. Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Eivissa.

Molí del puig d’en Valls

DSC00923 640

Situació:
38°55’31.16″N 1°26’9.84″E
Puig d’en Valls, terme municipal de Santa Eulària des Riu.

Horaris de visita.

El molí ja està documentat el 1791, però la seva construcció és anterior, encara que probablement del mateix segle XVIII.

De fet, no hi ha a l’abast dades escrites que parlin d’aquest element en tot el segle XIX. En canvi, la seua història al llarg del segle XX és molt millor coneguda.

Josep Serra Ramon, conegut com Pep ‘Matar’ havia treballat durant anys al molí de ses Coves i, el 17 de desembre de l’any 1921, formalitzà la compra de la finca des Molí, estant el venedor i, per tant, el propietari anterior, Vicent Tur Tur.

Aquesta finca incorporava el molí, amb una part de terreny i una casa per la banda oest. La família d’en Pep Matar mantengué l’activitat productiva del molí fins el començament de la dècada dels anys 40. Llavors, després de la guerra civil, es decretà una prohibició especifica sobre producció alimentària que aturà l’activitat, entre d’altres, a Eivissa i Formentera, del molí del puig d’en Valls.

L’any 1958 el molí va ser heretat per una de les filles, anomenada Maria, la qual, l’any 1960, el va vendre al conegut metge Pere Martínez Alcàntara. El nou propietari va fer un primer referit del parament de la torre i altres operacions per tal de reforçar-la.

La darrera etapa començà l’any 1992, quan el molí del puig d’en Valls, junt amb un petit espai de terreny que l’envolta, va ser comprat pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera a Alícia Martínez, propietària aleshores i hereva del metge Alcàntara.

Tot seguit, la institució pitiüsa va procedir a la seua restauració. En aquest sentit, cal indicar que l’obra civil, principalment la torre, va ser intervinguda segons un projecte redactat per Oscar Canalis, arquitecte del Consell, mentre que els enginys mecànics varen ser, en part restaurats i, en part, reposats per Joan Torres Mayans (“es Moliner”), de Formentera, a qui cal considerar el darrer mestre moliner de les illes Pitiüses.

El molí del puig d’en Valls respon a tipologia tradicional dels molins fariners d’Eivissa i Formentera, que com és sabut difereix puntualment dels enginys industrials d’aquesta categoria a llocs exteriors, encara que es basa en un sistema mecànic de principis semblants.

Originalment, el parament exterior de la torre, inclòs el ressalt inferior, presentava un acabat amb la tècnica de rejuntat ample, és a dir, que bona part de les pedres era visible, presentant un aspecte accentuadament rústic i un color terròs.

Algunes fotografies de la darreria del segle XIX i de la primera meitat del segle XX, quan el molí encara treballava, aclareixen alguns aspectes, per exemple, que originalment tenia no sis sinó vuit antenes.

A la cambra baixa, ara pavimentada amb rajoles de fang, es conserven les veles i existeix un pannell de metacrilat amb una secció del molí que indica el nom de cada peça. D’aquí parteix una escala d’obra arrambada a la cara de ponent de la torre, per l’interior, que dóna accés al segon i tercer nivell.

La segona planta és una cambra buida amb un sòl fet de vigues i taules de fusta, on es penjava un sac que recollia directament la farina que produïen les moles i s’hi acumulaven sacs plens.

El tercer nivell és el que conté tots els enginys mecànics fonamentals del molí (especialment els congrenys, que permeten el gir del capell) i, naturalment, dos elements essencials: les moles de pedra.

Enllaços externs:

Molí de Sant Joan

Situació: sa Boca Cega, vénda de Cas Ripolls

Molí fariner de vent del que es conserva la torre i un aljub. Apareix el 1867 a un gravat de l’Arxiduc on es pot veure que ja aleshores estava en estat d’abandonament. Tenia una escala de cargol que fou desmuntada per aprofitar-ne els carreus que feien de graons.

Inclòs a l’Inventari de molins fariners de vent i aigua d’Eivissa i Formentera (Consell Insular d’Eivissa i Formentera, 2003)