Santuari púnic des Culleram

Nom del Bé: Santuari púnic des Culleram
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Zona Arqueològica
Municipi: Sant Joan de Labritja
Vénda: es Port
Data de declaració: 27/07/1994 (BOE 100 de 16-08-94)
Núm. Registre General de l’Estat: R-I-55-0000445

Es tracta d’una cova, a uns cent cinquanta metres d’alçària, que es troba a la finca de can Quintals, a pocs quilòmetres de la cala de Sant Vicent. Arqueològicament parlant, es Culleram va ser descobert l’any 1907 i aquell mateix any la Sociedad Arqueológica Ebusitana hi organitzà una gran campanya d’excavacions, que comportà la descoberta de nombrosíssimes figures de terracuita (unes 600 de completes i més d’un milenar de caps d’altres), a part d’altres materials, com un lleó d’os o d’ivori.

Un dels objectes més importants, una placa amb doble inscripció púnica, va ser trobada, però, de manera casual l’any 1917 i avui és al Museu Arqueològic Provincial d’Alacant. A la cara més antiga diu així: “Al senyor, a Resef-Melkart, aquest santuari que ha dedicat ‘s’dr, fill de Ya’as ay, fill de brgd, fill d’ Eshmunhilles”. I, a la més moderna: “Ha fet dedicat i reparat aquest mur de pedra tallada Abdeshmun, fill d’Azarbaal, el sacerdot, per a nostra senyora, per a Tanit la poderosa i per a Gad, al seu compte”.

De manera discontínua, fins a l’any 1981, aquest importantíssim jaciment va ser objecte d’intervencions arqueològiques de diversa categoria, entre les quals, malauradament, algunes de clandestines, veritables accions d’espoli. Actualment és propietat del Consell Insular d’Eivissa. Tot un sistema de blocs de pedra enderrocats de la primera sala natural, la caiguda del qual amenaçava a ensorrar definitivament el monument, va ser consolidat fa alguns anys per la institució propietària.

A part d’una etapa prehistòrica —quan la cova devia de ser habitatge d’un grup de pobladors de l’Edat del Bronze, sense continuïtat fins a l’època feniciopúnica— a partir del segle V aC, la cova esdevengué santuari. Primer, tal volta a la darreria del segle V aC, dedicat a Resef-Melqart i, després, ja en el segle III o II aC, dedicat a Tànit.

Corresponen, de fet, a l’època púnica tardana una sèrie de modificacions artificials que s’observen al monument, de les quals s’han conservat part d’una sala artificial, amb el fons tallat a la roca i, al seu costat, el fons d’una típica cisterna púnica.

El santuari s’instal·lava en una gran cavitat natural que la circulació d’aigua havia subdividit en diverses sales, especialment dues de grans, separades per una gran cortina d’estalactites. A banda d’això, encara poden contemplar-se les esmentades obres artificials a la part de l’entrada.

Si s’ha de jutjar per les dades que forneixen els primers excavadors, i que recentment han estat revisades, cal pensar que les sales profundes eren una mena de botrhos —dipòsit sagrat— on s’anaven acumulant les restes de les ofrenes sacrificials. Aquestes es manifestaven mitjançant les figures divines, que en un percentatge altíssim de casos, representen el bust de Tanit cobert amb un mantó alat, així com les restes dels moltíssims animals consumits arran del sacrifici i evidentment altres objectes. Aquestos ritus que comportaven l’ús del foc, per lògica, devien tenir lloc a la part externa o zona del vestíbul del santuari.

Contemporàniament al culte verificat al temple des Culleram, tot el canal de sa Cala estava força poblat i és evident que aquesta gent seria la més directament implicada en el seu culte. Malgrat això, al mateix temps, devia tractar-se d’un santuari internacional, ben comunicat amb el mar mitjançant el port de sa Cala. Almenys com a temple organitzat va ser gairebé abandonat avançat el segle II aC, però les raons d’això es desconeixen.

Gràcies a la col·laboració del Consell d’Eivissa i l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja, des de l’1 de juny està oberta la Cova des Culleram, que es pot visitar de 10 a 14.00 hores, de dimarts a diumenge fins el 30 de novembre.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre des Savinar

Torre des Savinar o des Cap des Jueu

Nom del bé: Torre des Savinar
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: Cala d’Hort
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-51-002506
Núm. Registre General de l’Estat (IPCE-1968): R-I-51-0008612

La torre des Savinar, o torre des Cap des Jueu, és una de les torres costaneres més fotografiades de les nostres illes, tot i que més que pel nom és coneguda pel paratge on s’ubica, enfront de l’illot des Vedrà, a més de dos-cents metres d’altura. És, al mateix temps, la torre més propera a la península, i per tant la més occidental de les Pitiüses. El moment en el que es va construir, 1763, és el mateix que la major part de les torres de defensa costaneres, responent al programa defensiu dissenyat per Simó Ballester. Dins aquest context, la torre per les seves dimensions se la considera de tercera categoria, és a dir, de les més petites de la seva classe.

La seva concepció arquitectònica, indissociable de la guaita excepcional que suposa, respon al model general de les torres costaneres, amb la peculiaritat de la plataforma d’obra de pedra que comunica amb l’interior de la torre per l’entrada, al segon nivell. El primer nivell, al qual s’hi accedeix per l’interior de la torre, es va concebre com polvorí, tot i que la torre no va rebre mai la corresponent artilleria. El cos de la torre, que li dóna el seu perfil característic, es troba atalussat, i rematat per dos cordons.

Torre de Campanitx

Torre de Campanitx

Nom del bé: Torre de Campanitx
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Santa Eulària des Riu
Vénda: Es Figueral
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7054-2-2-51-002542
Núm. Registre General de l’Estat(IPCE-1968): R-I-51-0008648

La torre de Campanitx, o d’en Valls és una de les que es varen construir l’any 1763 per completar el cinturó defensiu de les illes Pitiüses. El seu cos, troncocònic i atalussat amb dos pisos, respon al model típic de torre del segle XVIII que trobem a altres indrets de l’illa, i de fet per les seves dimensions correspon a una torre de segona categoria. El lloc on s’ubica, el cap de Campanitx (nom pel qual també s’ha conegut la torre) la converteix en la torre més a llevant de totes les de les Pitiüses, just enfront de l’illot de Tagomago.

La plataforma, element defensiu indispensable en aquest tipus de torre, té un parapet corregut. El cos de la torre, construït amb maçoneria de pedra calcària i morter de calç, amb sis nervis de carreus de marès, té la porta principal d’entrada al nivell superior. L’inferior, destinat a magatzem i polvorí com era habitual, va patir un accident l’any 1846 ja que hi va tenir lloc una explosió que va deixar l’estructura semiderruïda durant més d’un segle, fins que la torre va ser restaurada l’any 1982.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre de Portinatx

Torre de Portinatx

Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Joan de Labritja
Vénda: Portinatx
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General de l’Estat (IPCE-1968): R-I-51-0008630

La torre de Portinatx es va construir l’any 1756 dins el projecte defensiu dissenyat per l’enginyer Simó Ballester. Com era costum, les necessitats estratègiques de la defensa i guaita de la costa primaren sobre la comoditat, i el lloc que ara és fàcilment accessible, al costat de l’urbanització de Portinatx, al segle XVIII era un indret isolat. El lloc exacte on es troba és la Punta Marès, on s’hi accedeix per un camí que es pren poc abans d’arribar a s’Arenal Petit.

Per la seva mida és considerada de tercera classe. La seva estructura és típica de les seves torres germanes: el seu cos és clarament atalussat, troncocònic, amb dos cordons sobre el primer i sobre el segon nivell. Al seu interior, una escala es troba adossada al mur, i arriba fins la plataforma a través d’una garita. Tot i haver-s’hi fet algunes tasques de manteniment, la torre ha patit els efectes del vandalisme.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre des Molar o de Balansat

Torre de Balansat 2__

Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Joan de Labritja
Vénda: Rubió
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7050-2-2-51-002530
Núm. Registre General de l’Estat (IPCE-1968): R-I-51-0008636

Sobre el Port de Sant Miquel i dins del sistema de guaites de la costa projectat per Simó Ballester al segle XVIII, es va projectar una torre de defensa. El lloc, idoni per establir-hi una guaita, ja que es domina una bona secció del mar, a més de veure’s la part posterior de l’església de Sant Miquel, resulta, a més, un lloc espectacular sobre la costa nord d’Eivissa.

A l’igual que les torres de Portinatx o des Cap des Jueu, és per les seves mides una torre de tercera categoria. Es troba a es Molar (nom amb el qual també és coneguda la torre) a l’esquerra del Port de Sant Miquel, enfront de l’illa Murada i s’hi accedeix per la carretera de na Xamena.

Té la mateixa estructura, donat que forma part del mateix projecte, que les torres anteriorment dites: té dos nivells amb un cos atalussat, així com dos cordons que rematen cada un dels dos nivells. Tot i algunes pèrdues de matèria als carreus, i intervencions poc respectuoses amb els materials originals, que es poden observar a simple vista al cordó superior, suposa un bell exemple de torre integrada dins el territori i la xarxa de defensa.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre d’en Rovira

Torre d'en Rovira

Nom del bé: Torre d’en Rovira
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: Dellà Torrent
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-51-002507
Núm. Registre General de l’Estat(IPCE-1968): R-I-51-0008613

És una torre situada enfront de l’illot de sa Conillera, en el que es podria considerar com l’extrem de ponent de la badia de Portmany. Construïda a meitat del segle XVIII, dins el projecte defensiu dissenyat per l’enginyer Ballester a l’igual que torres com la de Portinatx, Balansat o la des Savinar, que es varen integrar a les torres preexistents. La principal característica d’aquesta torre respecte la majoria de les altres és que és de primera categoria, és a dir que és de les que assoleixen una major alçada i diàmetre, conservant les proporcions. Tal vegada no n’és aliena la relativa poca alçada a què es troba la torre sobre el nivell del mar, tan sols a uns deu metres, i així reforçar la seva presència.

L’edifici, com és habitual, és troncocònic i atalussat, amb dos nivells, i el seu accés es feia pel segon nivell, tot i que a l’inferior s’hi va obrir un accés. Al segle XIX arribaria a ser artillada tot i que no gaire més tard al mateix segle seria abandonada per l’estat, i el seu interior ja al segle XX va ser reconvertit en habitatge, buidant la part massissa, tot i que l’exterior no va ser modificat excepte en petits detalls.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre de ses Portes

Torre de ses Portes B_
Nom del bé: Torre de ses Portes
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: sa Canal
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-51-002514
Núm. Registre General de l’Estat(IPCE-1968): R-I-51-0008620

La Torre de ses Portes, a l’igual que la des Carregador, forma part del sistema defensiu del canal des Freus que enllaçava visualment les dues torres amb Dalt Vila al segle XVI. La torre de ses Portes es troba a la punta del mateix nom, entre les platges de es Cavallet i ses Salines.

L’edifici és troncocònic i en la seva construcció es va usar íntegrament pedra calcària i marès. tot el parament està fet mitjançant filades regulars de calcària grisa eivissenca ben tallada i recorda molt la tècnica emprada a les muralles d’Eivissa.

El perfil, lleugerament atalussat, de la torre de ses Portes destaca de totes formes sobre les altres torres costaneres ja que el seu aspecte és més esvelt.

El seu interior, contràriament, és molt semblant en estructura a la torre des Carregador, amb l’escala de cargol semiempotrada al mur que arriba a la plataforma coberta per una garita. Va ser remodelada al segle XVIII, encara que de manera molt lleugera i sense canviar pràcticament l’estructura original, moment en el qual va ser dotada amb artilleria.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Establiment rural d’èpoques púnica i romana de ses pallisses de Cala d’Hort


Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Zona Arqueològica
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: Cala d’Hort
Data de declaració: 28/04/1994 (BOIB 57 de 10-05-94)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-55-002556
Núm. Registre General de l’Estat: R-I-55-0000157

Aquest assentament rural és un dels jaciments més importants de les Pitiüses, a ponent de l’illa d’Eivissa, ocupat des del segle V abans de Crist fins el VII després de l’Era Cristiana, és a dir des de l’època púnica fins a la bizantina, passant per la romana. Per tant va ser una explotació agrària de llarga durada.

La zona arqueològica no es limita sols a l’edifici excavat els anys 80, conegut com edifici A, ja que que també hi ha un altre edifici encara no excavat, l’anomenat edifici B, i dues zones de necrópolis darrere la païssa d’en Sorà, una necrópolis púnica i l’altra bizantina.

L’edifici A va experimentar el seu període d’auge arquitectònic i econòmic a l’entorn dels segles I i III dC, Estava organitzat entorn d’un pati central. Aquest pati estructura diferents mòduls constructius la funcionalitat dels quals anava des de la vida quotidiana fins a les tasques productives i de magatzem, exemplificades en la premsa d’oli de la qual es varen trobar restes, i el celler. De la complexitat funcional de la unitat de l’edifici en donen fe les múltiples estances, i que tot el conjunt abasti uns nou-cents metres quadrats. La casa només tenia un accés al sud que, a través d’un petit vestíbul, donava directament al pati central, que actua com a distribuïdor.

Destaquen dins el conjunt, a més del molí d’oli reconeixible per fragments de diferents mortaria, una gran cisterna que avui es troba descoberta, però que en el seu moment devia estar coberta fins i tot per alguna habitació com la cuina, i a la que una gran canalada que venia dels terrats abastava d’aigua..

Més amunt dels edificis A i B, la necrópolis púnica presenta una dotzena de tombes (conservades) que ja varen ser excavades per Carles Roman l’any 1917 amb els aixovars púnics característics (plats, gerros, escarabeus i altres). És remarcable que Carles Roman només s’interessés per la necròpolis ja que, tot i conèixer la ubicació de les runes de la casa, l’esperit que el movia era de conseguir objectes exposables al Museu.

Es sap poc més enllà del terreny de les hipòtesis de l’estructura social dels habitants de la casa. En qualsevol cas sí es sap que, en entrar en crisis o, en contraure’s la mida de l’explotació a partir del segle IV també va baixar el nombre d’habitants, abandonant-se una part de l’edifici. Abans de ser abandonat el segle VII, l’edifici va ser destruït pels Vàndals cap al segle V dC, i reocupat a la segona meitat del VI.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Fortificació prehistòrica del puig Redó

Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Zona Arqueològica
Vénda: Davall sa Serra
Municipi: Sant Josep de sa Talaia

Al cim del Puig Redó, a es Cubells, no molt lluny de Porroig, a 158 metres d’alçada, es troben les restes d’una fortificació prehistòrica. Es tracta d’un recinte artificial, del qual romanen restes d’un doble anell concèntric realitzat amb pedres d’aparell ciclopi. Algunes d’elles, de calcària molt dura sense retocar, tenen fins a dos metres de llargària. El mur s’adapta a les corbes de nivell i es troba més reforçat al costat de migjorn, que mira cap al mar i es troba més desprotegit.

S’interpreten tots aquests conjunts com a propis d’un moment en el que la inseguretat es va difondre. La necessitat de protegir-se, de guaitar en la distancia, és només concebible en un ambient que, si no era de por, al menys era d’inseguretat. La cronologia és del Bronze antic (1800 aC a 1500 aC).

Dins el recinte del Puig Redó, com a element afegit posteriorment, tot i que no té cap relació amb la fortificació prehistòrica, es troba gravada a una pedra una de les creus o fites que marcaven un punt de partió entre els quartons d’Algarb i de Portmany, divisió i creus que varen ser fetes just després de la conquista catalana, l’any 1235.

 

Les torres de can Rieró i can Montserrat declarades BIC

Torre predial amb entorn de protecció
TM Santa Eulària des Riu
UTM (ETRS89 31N) 371799 – 4320447

El Ple del Consell d’Eivissa va aprovar (25.02.2011) declarar Bé d’Interès Cultural amb la categoria de monument les torres de can Rieró i can Montserrat.

La torre de can Rieró o torre d’Atzaró (BOIB núm 041, 21 de març de 2011) té un cos cilíndric i, a la base, un sòcol lleugerament cònic. Es considera que la torre de can Rieró té alguns trets anòmals. Un d’ells seria la posició invertida de les trapes en relació amb les portes, l’altra el fet que la porta original se situï a la primera planta i no a la baixa com és habitual. La primera menció històrica d’aquesta torre es troba als Llibres d’Entreveniments i data de 1771. De fet, en els mateixos documents, es deixa constància d’un important atac de moros a la zona d’Atzaró, l’any 1579, sense però que es faci esment de les torres. En línies generals, la conservació de la torre de can Rieró és bona.

Torre can Rieró entorn protecció

Entorn de protecció de la torre can Rieró

La torre de can Montserrat (BOIB núm 041, 21 de març de 2011), té un cos perfectament cilíndric i, a la base, un sòcol cònic de relativa alçària. Conserva completes les dues plantes i el parapet, aquest darrer un poc rebaixat. Com la immensa majoria de les torres eivissenques, té una sola porta d’accés, a la planta baixa, que mira cap el N-NE. Aquesta porta coberta amb un arc rebaixat comporta quatre esglaons i aboca a un passadís. Davant, hi havia un muret que augmentava la protecció, complicant el pas dels eventuals atacants, actualment eliminat de manera parcial. En línies generals, la conservació de la torre és molt bona, si bé presenta algunes patologies causades per humitats, pluges o erosions naturals. Aquestes, però, són del tot reversibles i no desmereixen per res el valor del monument.

 

montserrat-entorn

Diario de Ibiza 26.02.2011: “Dos torres de Atzaró. Las torres defensivas de Can Rieró y de Can Monserrat ya forman parte del grupo de monumentos ibicencos protegidos“.