Sant Joan de Labritja (conjunt històric)

CV027
UTM ETRS89 X:371458 Y:4326434
BIC 7050-2-2-53-2560

Conjunt històric de Sant Joan de Labritja. Declarat Bé d’Interès Cultural per acord del Ple del Consell d’Eivissa el 29/03/96. BOIB 25/05/96, BOE 07/06/96. Àmbit de la declaració: radi de 250 m. a partir del centre de l’església.

El conjunt es va formar a redós de l’església de Sant Joan. És un nucli urbà que mostra elements d’arquitectura civil del segle XIX i XX, alternats amb falques de sòl rústic que entren dins del nucli. S’hi reconeix en la trama urbana la xarxa de camins que passava pel voltant de l’església, bàsicament eren dos, un que anava a sa Cala i l’altre a Portinatx.

Anuncis

Declaració de BIC de la torre i elements constructius connexos del Coll des Jondal

Coll des Jondal
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Codi: 07048-2-51-0-3092
TM Sant Josep de sa Talaia

La declaració de la torre els elements constructius connexos des Coll des Jondal és fruit de la voluntat de l’àrea de Patrimoni del Consell d’Eivissa d’actualitzar el registre i la protecció de les torres defensives rurals de l’illa d’Eivissa, conegudes també com a torres de refugi, algunes de les quals no varen ser integrades en el seu moment a l’Inventari del Patrimoni Cultural Espanyol de l’any 1968. Així, per simple omissió o per desconeixement, al voltant d’una trentena d’aquestes torres no arribà mai a formar part del dit inventari.

El terreny on se situa la torre és una prominència que constitueix la part més oriental de l’anomenada serra de sa Cova Santa. Està composta d’un cos perfectament cilíndric. El seu alçat està construït amb pedra morta, amb la tècnica anomenada d’espina de peix, i morter de calç i terra. A la base té un sòcol de filades de pedres calcàries rectangulars, que se superposen de manera relativament regular, dibuixant un cercle més ampli al de la base, que reposa directament sobre la crosta rocosa natural.

Tot i que no es tenen dades del moment de la construcció de la torre des Coll des Jondal, les seues característiques tècniques, absolutament similars a les que presenten moltes altres torres eivissenques del mateix tipus, que sí que compten amb referències, permeten apuntar, quasi amb plena seguretat, que va ser construïda al segle XVI.

L’estat general de conservació de la torre des coll des Jondal és regular, a causa del seu abandonament i, endemés, de les mutilacions intencionades que va patir en el passat, quan aquesta, en la pràctica, havia deixat de jugar un paper defensiu.

El Consell i el Bisbat d’Eivissa organitzen visites guiades a les obres de rehabilitació de l’església de Jesús

El Departament d’Educació, Patrimoni, Cultura, Esports i Joventut del Consell d’Eivissa i el Bisbat d’Eivissa organitzen una sèrie de visites guiades a les obres de rehabilitació que s’estan portant a terme a l’església de Jesús, amb la inestimable col·laboració del personal al càrrec de les esmentades obres i del mossènyer de la parròquia. Aquestes visites tenen com a objectiu donar a conèixer entre la gent del poble de Jesús i, en general, entre la de tot Eivissa els importants treballs de rehabilitació que s’estan fent a l’església de Jesús i que estan aportant nombroses troballes, així com abundant informació sobre els orígens i l’evolució històrica del temple, que complementa la tasca documental d’arxiu que s’està duent a terme paral·lelament.

Les visites es realitzaran en torns de matí i de tarda durant la setmana que ve i la primera del mes de maig, per no afectar el calendari de desenvolupament dels treballs. Les arqueòlogues responsables de l’obra seran les encarregades de donar les explicacions sobre tot el procés d’intervenció que s’està portant a terme a l’església a fi de poder retornar aquest espai a les condicions ambientals adequades per a instal·lar-hi el retaule recentment restaurat. Recordem que aquests treballs que realitza el Bisbat d’Eivissa per un import total de 315.012,61 euros estan finançats pel Departament d’Educació, Patrimoni, Cultura, Esports i Joventut del Consell d’Eivissa (248.349,80 euros), juntament amb les aportacions que realitzen l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu (48.783,20 euros) i el mateix Bisbat d’Eivissa (17.879,61 euros).

Les visites tendran una durada aproximada de quaranta-cinc minuts i es realitzaran, en dos torns de tarda, els dies 25 i 28 d’abril i 3 de maig, a les 19 h i a les 20 h, i en dos torns de matí, els dies 26 d’abril i 3 de maig, a les 11.30 h i a les 12.30 h. Els torns de les 12,30 h i de les 20 h, s’obriran una vegada s’hagin completat els de les 11,30 h i les 19 h.
Per motius de seguretat, d’espai, així com per no entorpir les feines que s’estan realitzant i, sobretot, per facilitar les explicacions, els grups estaran formats per un màxim de dotze persones, que, per estricte ordre d’inscripció, podran apuntar-se com a màxim a una visita fins a les 14 h del dia anterior a la seua celebració. Les persones que quedin fora de la llista per a aquella visita passaran a estar-hi en llista d’espera i se’ls oferirà poder participar en la següent visita que estigui disponible, fins a ocupar totes les places oferides.

Us HI podreu inscriure a partir de dilluns dia 24 d’abril, a través del correu electrònic dep.cultura@conselldeivissa.es o telefonant al 971 19 54 79 en horari de 9 a 14 h, de dilluns a divendres, donant el vostre nom complet, edat, població de residència i un telèfon de contacte.

Per a totes aquelles persones que no tenguin ocasió de gaudir de les visites organitzades durant aquests dies, el Departament d’Educació, Patrimoni, Cultura, Esports i Joventut del Consell d’Eivissa i el Bisbat d’Eivissa estan treballant en l’organització d’una exposició per a final d’any sobre el procés de restauració del retaule de la Mare de Déu de Jesús i la rehabilitació del temple, que comptarà amb una sèrie d’activitats paral·leles amb la col·laboració de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu, així com visites guiades a l’exposició i la presentació d’un llibre monogràfic sobre tot el procés.

Torre de can Montserrat

Codi BIC
Balears 7054-2-51-0-3033
Estat espanyol A-R-I-17709
Vénda d’Atzaró
Terme municipal Santa Eulària des Riu

La torre de can Montserrat (BOIB núm 041, 21 de març de 2011), té un cos perfectament cilíndric i, a la base, un sòcol cònic de relativa alçària. Conserva completes les dues plantes i el parapet, aquest darrer un poc rebaixat. Com la immensa majoria de les torres eivissenques, té una sola porta d’accés, a la planta baixa, que mira cap el N-NE. Aquesta porta coberta amb un arc rebaixat comporta quatre esglaons i aboca a un passadís. Davant, hi havia un muret que augmentava la protecció, complicant el pas dels eventuals atacants, actualment eliminat de manera parcial. En línies generals, la conservació de la torre és molt bona, si bé presenta algunes patologies causades per humitats, pluges o erosions naturals. Aquestes, però, són del tot reversibles i no desmereixen per res el valor del monument.

torre can Montserrat

 

montserrat-entorn

Torre de can Rieró

Codi identificació BIC
Balears 7054-2-51-0-3034
Estatal A-R-I-17708
Vénda d’Atzaró
Terme municipal de Santa Eulària des Riu

La torre de can Rieró o torre d’Atzaró (BOIB núm 041, 21 de març de 2011) té un cos cilíndric i, a la base, un sòcol lleugerament cònic. Es considera que la torre de can Rieró té alguns trets anòmals. Un d’ells seria la posició invertida de les trapes en relació amb les portes, l’altra el fet que la porta original se situï a la primera planta i no a la baixa com és habitual. La primera menció històrica d’aquesta torre es troba als Llibres d’Entreveniments i data de 1771. De fet, en els mateixos documents, es deixa constància d’un important atac de moros a la zona d’Atzaró, l’any 1579, sense però que es faci esment de les torres. En línies generals, la conservació de la torre de can Rieró és bona.

img_6842

Torre can Rieró entorn protecció

Entorn de protecció de la torre can Rieró

Torre de can Sergent

Torre de can Sergent, des Toniets o de can Rempuixeta
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Entorn de protecció: 100 metres de radi.
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: sa Talaiassa
Data de declaració: 28-06-2001 (BOIB 94 de 07-06-01; BOE 201 de 22-08-01)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-51-002825
Núm. Registre General de l’Estat: R-I-51-0010605

torre can Sergent

És una torre predial que pertanyia a can Sergent, casament avui modernitzat que es troba adossat a can Rempuixeta, l’altra casa annexa, propietària actual de la torre. Originalment, s’anomenava torre des Toniets.

La casa es troba en un lloc privilegiat per a l’observació, ja que es va construir sobre un pujolet, al peu de sa Talaia, des d’on es domina la vista cap a migjorn, a es Cubells, i cap a llevant, cap a Sant Jordi. La situació, entorn d’una creu de camins, era prou privilegiada que va ser triada aquesta rodalia per construir-se, posteriorment a la torre, l’església de Sant Josep a inicis del segle XVIII. De fet, mentre no va estar construïda la casa parroquial, la casa a. la qual pertanyia la torre va ser l’allotjament provisional del rector de Sant Josep i és possible que s’hi celebrés missa.

Antigament era més alta, ja que es va eliminar fa temps el segon nivell. Aquest és un fet més habitual del que sembla, ja que la torre de can Guimó, o la des Pou d’en Nadal, també es troben retallades. El seu aparell, d’espiga, descansa sobre un sòcol atalussat de paredat comú. És una torre que, en fi, es troba dins el grup més habitual de l’illa, el de les torres cilíndriques, que encara conserva l’habitual cúpula apuntada construïda per aproximació de filades.

Font de Balàfia

Font de Balàfia Font de Balàfia

Situació:
Coordenades UTM ETRS89: X:368902 Y:4321771
Vénda de Balàfia de Dalt, terme municipal de Sant Joan de Labritja
Codi BIC: 7050-2-56-0-3010

La font va ser declarada com a Bé d’Interès Cultural (BIC), amb la tipologia de lloc d’interès etnològic (BOIB núm 140, de 25 de setembre de 2010). La declaració abasta la font amb la seua capella completa, tota la placeta amb les restes de murs antics soterrats i la galeria subterrània de comunicació entre la font i el safareig principal, a més, de la gran pica d’abeurada. Atès que constitueix una unitat tipològica i estètica, la declaració inclou els murs tradicionals de pedra seca que delimiten la placeta i, per ser part vital en el sistema irrigat original, el safareig i la bassa de distribució del reg. La declaració inclou un entorn de protecció consistent en un cercle de setanta metres de radi, amb centre coincident amb el punt mitjà de la font de Balàfia, que no només garanteix la protecció d’un entorn mínim de terreny tradicional al voltant del BIC, sinó que busca garantir un enllaç, sense buits, amb l’entorn de protecció del mateix poblat fortificat de Balàfia, que és de 200 metres.

La font, a la qual s’hi arriba per un camí empedrat, té una capella artificial connectada a un bell mur de marge del tot tradicional i fet de pedra del lloc, col·locada en sec. La font té una estreta galeria, coberta amb dues fileres de pedra irregular del lloc, col·locades en sentit triangular; els seus laterals també són de pedra d’aquesta mena. Aquesta conducció d’aigua, després d’haver travessat el camí i la placeta i dibuixat alguns angles en el seu trajecte, comunica amb un safareig que queda al costat de llevant de la placeta on hi ha la font. Arrambada a la cara de llevant del safareig, prop del seu angle SE, hi ha una altra bassa artificial, sensiblement més petita i també feta de pedres irregulars i mescla. Davant la font –darrerament, sobre el fonament d’un dels murs oblics primitius ja esmentats-, s’hi situa una bella pica de pedra calcària de perfil cònic. És la pica d’abeurada per a animals. Aquesta pica en realitat podria haver estat originalment un molí d’olives –concretament, el mortarium del que els llatins anomenaren trapetum – d’època tardopúnica o altimperial romana, reemprat com a pica, encara que la realitat és que la pedra està tan repicada i retocada que aquesta possibilitat, ben demostrada en molts altres pous i fonts d’Eivissa, resulta aquí mala de confirmar.

La CIOTUPHA aprova la declaració de BIC de la bateria militar de sa Caleta i la nova delimitació del jaciment arqueològic

La Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Historicoartístic del Consell Insular ha aprovat aquest matí la declaració com a Bé d’Interès Cultural de la bateria militar de sa Caleta amb la tipologia de lloc històric, i la modificació del límit septentrional de l’assentament fenici BIC, zona arqueològica, a proposta de la Ponència Tècnica de Patrimoni Historicoartístic (PTPHA).

La memòria de la PTPHA justifica la protecció de la bateria donat que “és la millor conservada, en el seu conjunt, de tota una sèrie d’instal·lacions paral·leles del mateix tipus, que tenien com a finalitat la defensa marítima i aèria de la ciutat d’Eivissa, entre les quals cal esmentar es Corb Marí, Cas Serres de Dalt, es Soto, s’illa Grossa, el cap Martinet, etcètera. Les seues restes materials són el testimoni palpable d’una història ja passada, que amb les exigències del seu propi temps, no feia altra que reproduir els sistemes de protecció de la ciutat des de temps immemorial. Sistemes, tots ells, històricament irrepetibles i que mereixen la seua protecció i conservació per tal de perpetuar el record i transmetre’l a les generacions futures”. La bateria antiaèria de sa Caleta va ser projectada l’any 1940 dins l’anomenat “Pla 1940” o “Pla Kindelan”, pla de fortificació de costes en el marc internacional de la Segona Guerra Mundial.

La bateria de sa Caleta mai no va entrar en acció i un cop finalitzat el conflicte mundial va passar a segon pla i la seua dotació humana, a partir dels anys 50, es va reduir a mínims, assolint més aviat funcions de manteniment de les instal·lacions. Fou definitivament abandonada per l’exèrcit l’any 1962 i se’n retiraren les peces d’artilleria. El Consell Insular d’Eivissa, paral·lelament a la declaració de BIC, ha tramitat un projecte per rehabilitar els edificis i convertir-los en el centre d’interpretació del jaciment sa Caleta. La delimitació d’aquest jaciment ha quedat ampliada respecte la declaració de BIC anterior, donat que quan es va delimitar originalment, “les excavacions es trobaven encara en curs i no es coneixia la realitat global de tota l’àrea arqueològica”, segons informa la PTPHA en el seu informe justificatiu.

D’altra banda, la CIOTUPHA ha informat favorablement la instal·lació de contenidors soterrats a diversos punts del municipi de Sant Josep, a proposta de l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia.

En matèria d’ordenació del territori, i a proposta de la Ponència Tècnica d’Ordenació del Territori i Urbanisme (PTOTU) s’ha aprovat la declaració d’interès general al projecte de coberta per a la pista poliesportiva de Sant Agustí promogut per l’Ajuntament de Sant Josep, així com a dos projectes de línies de baixa tensió. S’ha informat favorablement 12 habitatges en sòl rústic. Sis expedients d’habitatge han quedat sobre la taula a l’espera de posteriors informes mentre que un s’ha informat desfavorablement. També s’ha donat per desistides dos sol·licituds d’habitatges en sòl rústic i una sol·licitud d’interès general.

Santuari púnic des Culleram

Nom del Bé: Santuari púnic des Culleram
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Zona Arqueològica
Municipi: Sant Joan de Labritja
Vénda: es Port
Data de declaració: 27/07/1994 (BOE 100 de 16-08-94)
Núm. Registre General de l’Estat: R-I-55-0000445

Es tracta d’una cova, a uns cent cinquanta metres d’alçària, que es troba a la finca de can Quintals, a pocs quilòmetres de la cala de Sant Vicent. Arqueològicament parlant, es Culleram va ser descobert l’any 1907 i aquell mateix any la Sociedad Arqueológica Ebusitana hi organitzà una gran campanya d’excavacions, que comportà la descoberta de nombrosíssimes figures de terracuita (unes 600 de completes i més d’un milenar de caps d’altres), a part d’altres materials, com un lleó d’os o d’ivori.

Un dels objectes més importants, una placa amb doble inscripció púnica, va ser trobada, però, de manera casual l’any 1917 i avui és al Museu Arqueològic Provincial d’Alacant. A la cara més antiga diu així: “Al senyor, a Resef-Melkart, aquest santuari que ha dedicat ‘s’dr, fill de Ya’as ay, fill de brgd, fill d’ Eshmunhilles”. I, a la més moderna: “Ha fet dedicat i reparat aquest mur de pedra tallada Abdeshmun, fill d’Azarbaal, el sacerdot, per a nostra senyora, per a Tanit la poderosa i per a Gad, al seu compte”.

De manera discontínua, fins a l’any 1981, aquest importantíssim jaciment va ser objecte d’intervencions arqueològiques de diversa categoria, entre les quals, malauradament, algunes de clandestines, veritables accions d’espoli. Actualment és propietat del Consell Insular d’Eivissa. Tot un sistema de blocs de pedra enderrocats de la primera sala natural, la caiguda del qual amenaçava a ensorrar definitivament el monument, va ser consolidat fa alguns anys per la institució propietària.

A part d’una etapa prehistòrica —quan la cova devia de ser habitatge d’un grup de pobladors de l’Edat del Bronze, sense continuïtat fins a l’època feniciopúnica— a partir del segle V aC, la cova esdevengué santuari. Primer, tal volta a la darreria del segle V aC, dedicat a Resef-Melqart i, després, ja en el segle III o II aC, dedicat a Tànit.

Corresponen, de fet, a l’època púnica tardana una sèrie de modificacions artificials que s’observen al monument, de les quals s’han conservat part d’una sala artificial, amb el fons tallat a la roca i, al seu costat, el fons d’una típica cisterna púnica.

El santuari s’instal·lava en una gran cavitat natural que la circulació d’aigua havia subdividit en diverses sales, especialment dues de grans, separades per una gran cortina d’estalactites. A banda d’això, encara poden contemplar-se les esmentades obres artificials a la part de l’entrada.

Si s’ha de jutjar per les dades que forneixen els primers excavadors, i que recentment han estat revisades, cal pensar que les sales profundes eren una mena de botrhos —dipòsit sagrat— on s’anaven acumulant les restes de les ofrenes sacrificials. Aquestes es manifestaven mitjançant les figures divines, que en un percentatge altíssim de casos, representen el bust de Tanit cobert amb un mantó alat, així com les restes dels moltíssims animals consumits arran del sacrifici i evidentment altres objectes. Aquestos ritus que comportaven l’ús del foc, per lògica, devien tenir lloc a la part externa o zona del vestíbul del santuari.

Contemporàniament al culte verificat al temple des Culleram, tot el canal de sa Cala estava força poblat i és evident que aquesta gent seria la més directament implicada en el seu culte. Malgrat això, al mateix temps, devia tractar-se d’un santuari internacional, ben comunicat amb el mar mitjançant el port de sa Cala. Almenys com a temple organitzat va ser gairebé abandonat avançat el segle II aC, però les raons d’això es desconeixen.

Gràcies a la col·laboració del Consell d’Eivissa i l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja, des de l’1 de juny està oberta la Cova des Culleram, que es pot visitar de 10 a 14.00 hores, de dimarts a diumenge fins el 30 de novembre.

Més informació: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Torre des Savinar

Torre des Savinar o des Cap des Jueu

Nom del bé: Torre des Savinar
Categoria: Bé d’Interès Cultural
Tipologia: Monument
Municipi: Sant Josep de sa Talaia
Vénda: Cala d’Hort
Data de declaració: Decret de 22-04-49 (BOE 125 de 05-05-49)
Núm. Registre General CAIB: 7048-2-2-51-002506
Núm. Registre General de l’Estat (IPCE-1968): R-I-51-0008612

La torre des Savinar, o torre des Cap des Jueu, és una de les torres costaneres més fotografiades de les nostres illes, tot i que més que pel nom és coneguda pel paratge on s’ubica, enfront de l’illot des Vedrà, a més de dos-cents metres d’altura. És, al mateix temps, la torre més propera a la península, i per tant la més occidental de les Pitiüses. El moment en el que es va construir, 1763, és el mateix que la major part de les torres de defensa costaneres, responent al programa defensiu dissenyat per Simó Ballester. Dins aquest context, la torre per les seves dimensions se la considera de tercera categoria, és a dir, de les més petites de la seva classe.

La seva concepció arquitectònica, indissociable de la guaita excepcional que suposa, respon al model general de les torres costaneres, amb la peculiaritat de la plataforma d’obra de pedra que comunica amb l’interior de la torre per l’entrada, al segon nivell. El primer nivell, al qual s’hi accedeix per l’interior de la torre, es va concebre com polvorí, tot i que la torre no va rebre mai la corresponent artilleria. El cos de la torre, que li dóna el seu perfil característic, es troba atalussat, i rematat per dos cordons.