Jaciment de sa Capelleta

UTM
X: 364101.59 Y: 4307851.89 H: 31
38º 54′ 30.24” N 1º 25′ 57.77” E
Carrer de sa Capelleta núm. 12, Eivissa

Horaris de visita

Excavat des de l’any 2002 i adquirit l’any 2008 pel Consell d’Eivissa, al jaciment hi ha restes arqueològiques i estructures que pertanyen a tres períodes: època púnica, època romana i època islàmica.

Època púnica

D’aquest moment és la primera ocupació del solar que s’ha documentat. Tot i estar especialment localitzada aquesta ocupació a la zona sud-est del solar (continuant al solar número 10), hi ha diferents estructures repartides per la zona sud, centre i fins i tot nord del solar.

El jaciment púnic es pot definir com a un santuari púnic amb un gran nombre d’estructures de diferents característiques. Per un costat estan les estances, de les quals al solar número 12 se’n conserva una integrament, delimitada per tres murs, dos d’ells de pedra seca de molt bona factura entre mig i un metre d’alçada conservada, i un altre que està tallat a la roca. Precisament la construcció d’un d’aquests murs ha permès datar el moment de construcció de l’edifici al segle IV aC.

D’altra banda s’han documentat una sèrie d’estructures molt diverses, que dibuixen una planimetria molt especial i única pel que fa als jaciments eivissencs. Es tracta de tres cubetes a diferents alçades, una altra més gran i profunda, totes amb planta més o menys rectangular, i per últim una mena de “estança” similar a una gran sitja, però feta clarament amb una funcionalitat diferent i relacionada amb les altres estructures i les activitats que es durien a terme al santuari.

A la zona central trobem diferents retalls que afecten a la zona del santuari i que tenen relació amb moviments de terra que van tenir lloc a la zona després. Per últim s’ha de destacar la presència a la zona nord d’un parell de sèquies de conreu, relacionades segurament amb l’edifici.

Els materials exhumats ens fan veure que es tracta sense cap mena de dubte d’un edifici dedicat a activitats cultuals. Els lots ceràmics contenen entre altres una gran quantitat de fragments de terracotes i ceràmiques d’importació molt poc usuals als jaciments de l’illa. Es tracta sense dubte d’un edifici dedicat a activitats cultuals, possiblement relacionat amb la necròpolis del Puig des Molins, situada a pocs metres de distancia. De fet, el santuari estaria a mig camí del que seria la principal zona residencial de l’antiga ciutat, l’actual Dalt Vila, i la seva necròpolis.

Aquest jaciment no te ara per ara cap altre paral·lel a l’illa, donades les seves especials característiques. A més, s’ha de recordar que no hi ha a la ciutat cap resta conservada de cap altre santuari, ja que no es coneix la ubicació dels que hi devien haver a l’acròpoli (possiblement molt malmesos si encara conserven alguna resta). El jaciment ha estat presentat al darrer Congrés Internacional d’Estudis Fenicis i Púnics, la rebuda per part del món científic va ser un gran èxit, i es va valorar molt la importància d’aquest inusual i valuós jaciment.

Època romana

A època romana, en aquest indret es van realitzar enterraments que anirien a un dels costats d’un dels principals camins de sortida de l’acròpoli cap a l’interior de l’illa, en aquest cas un camí que devia passar per davant del Puig des Molins en direcció a la zona de l’actual Figueretes. En total s’han excavat 17 tombes repartides per tot el solar. Aquestes presenten diferents característiques constructives, des de les més simples, realitzades amb un forat excavat al terra sense cap altra estructura construïda, a les més complexes, realitzades amb lloses de marès i fins i tot cobriments de morter de calç i arena. Els aixovars de les tombes varien molt, i n’han aparegut algunes sense cap tipus d’aixovar i d’altres amb presència de peces molt destacables. En destaquen dos, una tomba a on van aparèixer dos peces de vidre senceres, i una altra que va ser repetidament utilitzada i a on l’últim enterrament infantil conservava un collar amb diferents pedres, així com un braçalet, dos anells i arracades.

En aquest sentit s’ha de dir que s’ha documentat una tomba d’un tipus molt especial, construïda amb marès i amb dos petites hornacines, una a cada costat per deixar ofrenes, que posteriorment eren cobertes amb aquest referit de calç, de les que s’han documentat a l’illa només altres dos exemplars. Actualment, tot i la excavació de molts sectors de necròpolis repartides per diferents zones de la ciutat, mai s’han conservat i s’han acabat destruint aquestes restes.

Època islàmica

Les restes d’època islàmica de sa Capelleta es van presentar a un Congrés d’arqueologia a Sabadell. S’ha posat al descobert part d’un carrer, que creua en diagonal i en sentit Sud-est Nord-oest el solar número 12, i edificis a banda i banda d’aquest carrer. El carrer presenta a més un petit desnivell que va pel centre o pel seu costat oriental, per tal que les aigües hi trobessin camí i per evitar que passessin per davant de les portes, cosa que destaca també la seva funcionalitat bàsica de drenatge de les aigües de la pluja i els sostres dels habitatges. Un altre fet destacat es la construcció de pous negres: han estat trobats dos, al carrer, a diferencia d’altres ravals islàmics on es va crear un circuit amb canals per sota dels paviments dels carrers. De fet, el recorregut del desnivell abans esmentat evita els pous negres, per tal de no negar-los. La funció d’aquests dos pous, que es situen a tocar dels murs d’un dels edificis, es la de rebre les aigües residuals i els abocaments que, des de dues latrines d’aquest edifici es devien vessar per unes petites conduccions que travessen els murs i acaben al damunt dels pous.

En relació a la baixada d’aigües pel carrer, també hem d’esmentar la gran alçada a què es troben els sòcols de les cases. Els dos que han aparegut a l’excavació donen al carrer, i estan construïts amb grans blocs de pedra calcària a on es troben les pollegueres. En relació a les portes, un fet destacat ha estat la troballa in situ, al davant de les dues portes d’entrada a les cases des del carrer, de grans blocs de marès retallats i alguns amb motllures. Es tracta de blocs caiguts dels muntants i els llindars, que d’alguna manera decoraven i emmarcaven les entrades. Aquestes acumulacions de blocs, un autèntic munt fossilitzat en el temps, deixats, a més, al mig del carrer, reflecteix una destrucció violenta dels edificis, i la ràpida colmatació del carrer, que va amagar aquestes peces d’una posterior i més que probable espoliació.

Dels edificis es conserven els sòcols, fets tots amb pedra lligada amb fang. Per a la seva construcció hi ha zones a on es van utilitzar carreus de marès, probablement reutilitzats d’algun edifici antic, o d’algunes de les tombes que hi ha al sector construïdes amb aquests materials. És amb aquests carreus, donada la llargada de les seves cares, que es busca, quant es fan servir, l’efecte d’espina de peix, amb la seva col·locació inclinada i intercalant diferents sentits. La conservació general dels murs és bona.

Un dels fets, però, més destacats és la compartimentació molt gran d’aquests edificis, amb la presència de nombroses estances o àmbits, que reflecteixen una distribució interior complexa. Com ja hem dit, existeixen com a mínim dues estances, de dimensions molt reduïdes, amb unes estructures que les defineixen com a latrines. Però poc més podem dir de les altres estances a causa de diferents motius, ja sigui la manca d’indicis que ens ajudin a apuntar una funcionalitat precisa, l’excavació només parcial de moltes de les habitacions, atès que queden en part a sota dels terrenys situats al costat o, per últim, a la mateixa dinàmica que va patir el jaciment, que va suposar la desaparició d’alguns dels murs i una greu alteració de molts estrats relacionats amb ells.

Tot i això, s’ha de ressaltar la presència, al costat nord del solar, d’un gran pati del que només s’ha pogut excavar una cantonada. Aquest té a un dels seus costats una andana o corredor fet de lloses de marès, possiblement extretes també d’estructures antigues de la zona. L’existència d’aquests corredors és molt freqüent en aquest tipus de pati en àmbit islàmic, però sovint apareixen tot al voltant d’aquest. En aquest pati es va excavar un important pou de planta rectangular que pertany a una sínia. També l’excavació de pous és un fet normal en aquests patis interiors, però el que no sembla tan comú és la existència de sínies, que necessiten d’un ampli espai per tal d’extreure l’aigua. Com que no tenim la planta sencera del pati, no es pot dir si aquesta sínia es troba al mig, com semblaria lògic, o a un extrem.

La presència del pati és un fet molt generalitzat als edificis islàmics ja d’època paleoandalusí. També s’ha de recordar que aquests patis, i per això, un mateix edifici, pot pertànyer a diferents nuclis domèstics. S’haurà d’esperar a veure quines són les dimensions reals d’aquests edificis i les seves característiques, però és fàcil pensar que, com a altres llocs, aquests fossin ocupats per famílies extenses.

Per últim s’ha de parlar de l’existència d’una estança on s’ha trobat un fogó. El que sembla evident és que es tracta d’un espai dedicat segurament, en el seu origen, a la transformació d’aliments, d’una cuina, ja que aquests són els elements que millor defineixen aquests àmbits, i és l’únic que ha aparegut en totes les dependències.

Resumint, estam davant dels típics edificis islàmics, de planta quadrangular o rectangular que tenen com a eix central un pati, també quadrangular o rectangular, a l’entorn del qual s’estructuren les diferents estances o àmbits. A un costat es situarien l’entrada i les latrines, i als altres les habitacions principals i la cuina. Els carrers tenen la doble funció de pas i evacuació d’aigües de pluja, i és també a on es troben els pous negres que reben les aigües residuals.

A les fonts escrites podem trobar un recolzament fonamental per a emmarcar definitivament el jaciment al seu context, tot i que no són en general prou significatives pel que fa a la descripció de la ciutat i els edificis i les seves característiques. De les diverses cròniques que es conserven de diferents episodis que van tenir lloc en el període que ens interessa, és d’una vàlua inigualable un fragment que podem trobar al De Bello Maioricano, de Lorenzo Veronés, també anomenat Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus a la edició del 1904. Es tracta de la crònica de la “croada” pisanocatalana que a l’any 1114 va partir de Pisa primer i de Blanes després cap a Eivissa. Al llibre IV podem trobar una descripció bastant detallada de la batalla i la presa de la ciutat emmurallada, que si rep una especial atenció en aquest cas. És en aquest llibre a on també podem trobar el fragment que ens interessa, ja que es descriu al nostre parer, la situació i el saqueig del barri que ara documentem arqueològicament. El fragment es el següent: “Després, quant ja els sarraïns van aconseguir escalar els murs d’altes torres i es defensen llençant grans pedres, les tropes es dirigiren cap a les tranquil·les cases que es situen a la part baixa de la ciutat pel costat de l’ocàs, a on habitava la plebs inerme. Treuen d’elles a homes i nens, a mares i a nores, teles i vestits robats del saqueig de les seves cases.” (198-206) S’ha d’especificar que quant es parla d’aquest barri en aquest passatge de les cròniques, està clar que està a fora de les muralles, que fins al moment (dies desprès prendran la ciutat) semblaven inexpugnables, i a dins de les quals s’han pogut refugiar els sarraïns que es perseguia. Volem remarcar també com es situen les cases “…a la part baixa de la ciutat, pel costat de l’ocàs.” Aquesta es indubtablement la zona a on s’han dut a terme les excavacions, als peus de les muralles, la part baixa de la ciutat, i pel costat Oest, a l’ocàs. No hi ha cap altre indret que pugui ser identificat en realitat amb aquesta descripció, ja que les característiques orogràfiques del terreny, no deixen més lloc a un possible raval a l’Oest de les muralles.

Si a les restes aparegudes a les excavacions que s’han dut a terme, afegim les restes trobades més a l’Oest a les excavacions del recinte del Puig des Molins i el passatge citat del saqueig, no pot haver cap dubte que ens troben davant d’un autèntic raval islàmic a fora muralles, l’últim que hi va haver en aquesta zona de la cuitat fins al segle XX, sense la protecció d’aquesta important estructura defensiva que fins al segle XVI va conservar la fesomia del període islàmic.

Tindríem doncs un raval nascut a l’ombra d’una de les principals portes de la ciutat emmurallada, i probablement amb edificis a banda i banda d’un dels més importants camins de comunicació entre la ciutat i l’interior de l’illa. El camí natural cap a la ciutat emmurallada des de l’interior de l’illa passaria doncs pels carrers o pel costat d’aquest raval.

Conclusions

Estem davant d’un jaciment espectacular, en el que es pot dir que hi ha tres jaciments que representen a la perfecció tres períodes diferents de la història de l’illa i en especial de la ciutat. Altres zones de la ciutat conservaven restes similars, quasi sempre destruïdes, però molt pocs llocs conserven tan bé estructures d’aquests diferents períodes sent, a més, tan representatives.

DSC03891

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s