Més sèquies a la carretra de Sant Miquel

Última Hora (11.09.2010): “Las obras de la carretera de Sant Miquel descubren más zanjas de cultivo de época púnica“.

Nou jaciment a la carretera de Sant Miquel

Diario de Ibiza 23.06.2010: “Un nuevo yacimiento en Sant Miquel“:

El hallazgo consiste en un conjunto de acequias de cultivo de vid excavadas en la roca y bien conservadas, similares a las que últimamente se han descubierto en otros puntos de la isla, como Santa Gertrudis o Sant Rafel.

La peculiaridad que presenta este caso es la existencia, al lado de las acequias, de los restos de una vivienda rural que estaba vinculada a dicho cultivo y cuyos habitantes serían teóricamente los encargados de mantener estas vides.

Los arqueólogos trabajan ahora para determinar el periodo exacto al que atribuir el yacimiento, pero en todo caso oscilaría entre el siglo II aC y el II dC, cuando el interior de la isla estaba ocupada por varias viviendas dedicadas a fines agrícolas. También se investiga si los restos de la vivienda, muy arrasados, son de época púnica o romana.

View Larger Map

Retaule de l’església de la Mare de Déu de Jesús

Coordenades geogràfiques: 38.931082 1.449686
UTM: 365621.9 4310271.2
Situació: església de la Mare de Déu de Jesús, Jesús, TM Santa Eulària des Riu

Declarat com a Bé moble d’Interès Cultural mitjançant l’acord de la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Historicoartístic de 15 de febrer de 2010 (BOIB núm. 50, de 30/03/10).

MEMÒRIA HISTÒRICA

La primera noticia que es té del temple dedicat a la Mare de Déu de Jesús data de 1466. Al final del segle XV i principi del XVI ja hi ha constància de la presència de frares franciscans, la qual cosa explica la particular advocació mariana i el seu retaule, objecte d’aquesta declaració. El 1555 s’esmenta la presència d’un orgue, que necessitava reparació, fet que demostra un culte continuat i solemne al lloc.

L’11 de desembre de 1580 s’entregà públicament i oficialment l’església al pare dominic fra Miquel Vilaplana, perquè hi erigís un convent amb dotze religiosos.

L’església funcionà com a vicaria o ajuda de la parroquial de Santa Maria d’Eivissa fins a l’arribada del primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra, qui, en redactar el pla d’organització territorial de la nova diòcesi, l’elevà a la categoria de parròquia el 1785.

El temple consta d’una única nau, coberta amb volta de canó, molt irregular, sostinguda per arcs faixons apuntats que la divideixen en quatre trams. El cap o presbiteri, més alt i cobert amb volta de creueria, és afegit de mitjan segle XVI. A les pilastres s’obren als murs sis capelles laterals, cobertes amb volta d’aresta. Annexes a migjorn, hi ha les cases del rector i del vicari.

El que contemplam avui és fruit de grans modificacions interiors i exteriors: afegit de capelles laterals a la nau única els segles XVII i XVIII; reforma de 1818, quan s’enderrocà, per manament del bisbe, la torre contigua a l’església o l’elevació sobre la volta del presbiteri, i importants arranjaments de l’any 1862, promoguts pel govern eclesiàstic de la diòcesi. Els porxos són afegits de final del segle XIX o principi del XX.

El retaule

El retaule de la Mare de Déu de Jesús és una obra de primer ordre dins del patrimoni historicoartístic d’Eivissa. El seu estil i l’ornamentació es relacionen amb la producció valenciana dels Osona. Mostra una fluctuació entre la pervivència dels conceptes plàstics goticistes i els nous reinaxentistes, això indica que es correspon amb un període de transició, datable a final del segle XV – principi del XVI. De fet, el peculiar codi pictòric dels Osona se situa a cavall entre la moda flamenca i les primeres novetats del Renaixement italià.

DESCRIPCIÓ DEL BÉ

El conjunt del retaule té 7,50 m d’alçada i 5,10 d’amplada.
Estructuralment està constituït per un banc o una predel·la dividida en set cases; un per un cos d’altres set com a resultat del seu compartimentat vertical en tres carreres, i horitzontalment en dos ordres, que en el carrer central culminen en àtic. Finalment, la polsera, en voladís, mostra onze espais rectangulars emmarcats amb detalls decoratius en baix relleu. Tot el conjunt dóna un total de vint-i-cinc taules.

Les set taules de la predel·la o del banc són, en la seua pràctica totalitat, de 84 x 55 cm i representen, d’esquerra a dreta, l’Anunciació, la Nativitat de Jesús, l’Adoració dels Reis, la Resurrecció de Crist (de mida un poc més gran), l’Ascensió del Senyor, Pentecosta i Dormició de Maria. El carrer central presenta, en el primer ordre, l’escena principal sobre una taula de 3,35 x 1,55 m, amb la representació de la Mare de Déu entronitzada. En el segon ordre, Sant Francesc d’Assís rebent els estigmes i a l’àtic la missa de Sant Gregori Papa (aquestes dues taules d’1,80 x 1,55 m). Cadascun dels carrers laterals està conformat per dues taules de 2,05 x 1,20 m. El de l’esquerra, de baix a dalt, mostra les representacions de Sant Pere Apòstol i de Sant Joan Baptista. El carrer dret, igualment de baix a dalt, les de sant Marc Evangelista i d’un sant franciscà. La polsera, d’esquerra a dreta i de baix a dalt, conté les imatges de sant Sebastià, sant Onofre, sant Lluís de Tolosa, sant Vicent Ferrer, sant Joan Evangelista, una representació de Crist en Majestat a la taula superior molt malmesa, un sant amb hàbit dominicà, santa Caterina d’Alexandria, sant Nicolau de Bari, sant Bernat i sant Roc.
Finalment, sembla que la brillantor cromàtica, els delicats tons lluminosos i les veladures s’han aconseguit amb uns pigments minerals acuradament mòlts, diluïts i aglutinats amb l’oli, encara que també pot intuir-se fons al tremp. L’or és present a tota l’obra de manera abundant.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

El seu estat de conservació actual és prou dolent, encara que no fa molts anys que es va restaurar. És per això que es planteja una restauració dins l’any 2009.

Sembla que les condicions ambientals que hi ha a l’interior de l’església de Jesús han contribuït molt al ràpid deteriorament del retaule després de la darrera restauració.

El mes de gener d’aquest any s’ha començat un estudi que durarà 6 mesos per tal de determinar les condicions ambientals en què es troba el retaule i poder conèixer així l’origen de les patologies que presenta. Així mateix, quan es porti a terme una nova restauració, s’han de tenir en compte les condicions ambientals que ha de tenir l’entorn del retaule per assegurar el seu manteniment en bon estat després de la restauració.

BIBLIOGRAFIA

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, vol. VII.
Set segles fa. Catàleg de béns mobles d’interès historicoartístic de l’Església d’Eivissa i Formentera

Declaració de ses Feixes com a Bé d’Interès Cultural

Diario de Ibiza 17.12.09: “El Consell inicia el trámite para volver a declarar ses Feixes como BIC“

Última Hora, 17.12.09: “Ses Feixes será protegida como Bien de Interés Cultural por segunda vez“

Molí del puig d’en Valls

View Larger Map

Situació:
38°55’31.16″N 1°26’9.84″E
Puig d’en Valls, terme municipal de Santa Eulària des Riu.

Enllaços externs:
Fotografies del molí (trivago.es)
Fotografia antiga (Viñets)

Mines de s’Argentera

Situació:
Véndes d’Atzaró i de Peralta, parròquia de Sant Carles de Peralta, terme municipal de Santa Eulària des Riu
UTM:
X: 374993.26 Y: 4320333.99 H: 31
39º 1′ 20.86” N 1º 33′ 21.62” E
Google Maps

Declarades Bé d’interès cultural (núm. 134) com a zona arqueològica, són mines que han estat explotades per a extreure’n argent i plom des d’època romana fins a finals del segle XIX – inicis del XX. Actualment se’n conserven diversos elements com són pous de mina, dependències de l’explotació minera, xemeneies, aqüeductes i galeries subterrànies.

Aqüeducte i vil·la romanoimperial de s’Argamassa

View Larger Map

Situació:
Vénda d’Arabí, parròquia de Santa Eulària, terme municipal de Santa Eulària des Riu
UTM
X: 376292.5 Y: 4316999.31 H: 31
38º 59′ 33.38” N 1º 34′ 17.81” E

Declaració de BIC publicada al BOIB núm. 166, de 31.12.98.

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera:

L’aqüeducte és una construcció longitudinal en direcció NW-SE, de devers 425 m de llarg i elevació variable. L’extrem sud, vora la mar, conserva 2’80 m d’altura i des d’aquest punt va progressivament descendint en el seu llarg recorregut fins als 0’30 m, a l’extrem NW. Prop de la mar s’han documentat dues bifurcacions, una cap a l’est i l’altra cap a l’oest. Enmig queda la conducció principal, que es perd dins la mar i que l’erosió ha fet desaparèixer en un tram difícil d’avaluar. El ramal oest, excavat parcialment, es conserva molt derruït. Probablement portava aigua a un dipòsit que encara no ha estat localitzat. L’altre està ocult per la vegetació i els jardins d’un hotel construït a prop de l’aqüeducte. L’obra està realitzada amb pedres poc retocades, de mesures variables, i morter del tipus opus caementicium, de calç i arena de gra gruixut, actualment molt consolidat i calcificat a causa del pas de l’aigua. A la part superior del mur es conserva, en alguns trams, la canalització per portar l’aigua, d’amplària i profunditat irregular. Té una amplada mitjana de 0’20 m i 0’30 m de profunditat. Prèviament a aquesta conducció n’existia una altra de factura idèntica, i també de secció quasi quadrada, sobre la qual es construí un tram més de mur amb la nova canalització substitutòria.

Béns d’interès cultural i béns catalogats de les illes Pitiüses (Consell Insular d’Eivissa i Formentera, 2007):

Excavacions posteriors a la part final de l’aqüeducte permeteren trobar les restes d’un assentament del segle I dC, en correpondència clara amb l’obra d’enginyeria (…) Tal vegada era una factoria de salar peix, tot i que de moment això entra al terreny de les hipòtesis. A més té una fase d’ocupació molt tardana, concretament d’època bizantina.